ACTIVITAT 9. Comentari text 7 de Plató

Posted in | en 19:46



El Demiürg com a causa ordenadora del món: Timeu, 28a i ss.
"Tot el que neix, neix necessàriament per l'acció d'una causa, perquè és
impossible que el que és pugui néixer sense causa. Sempre que l'artesà [el
Demiürg], amb els ulls dirigits cap a allò que és idèntic, es serveix d'aquest
model, sempre que s'esforça en realitzar en la seva obra la forma i les
propietats, tot el que produeix d'aquesta manera és necessàriament bell. Pel
contrari, si els seus ulls es fixessin en allò que ha nascut, si utilitzés un model
sotmès al naixement, la seva obra no seria bella. (...) Si aquest món és bell i el
Demiürg és bo, és evident que ha posat la seva mirada en el model etern. (...)
Perquè aquest món és la més bella de les coses que han nascut i el Demiürg és
la més perfecta de les causes. Així, el món que ha nascut en aquestes
condicions ha estat fet d'acord amb allò que és objecte d'intel.lecció i de
reflexió, i que és idèntic. Si això és cert, és també absolutament necessari que
aquest món sigui la imatge d'algun altre món."

Idees principals
Tot el que neix, neix per alguna cosa, per alguna raó. El demiürg, basant-se en allò del món intel·ligible, ho pren com a model, per fel quelcom del món sensible. S'esforça per fer el seu treball, necessàriament bell.
Si el demiürg es fixés en allò que ha sorgit, que ha nascut, el seu treball no seria bell.
El món és perfecte, és la cosa més bella, i el demiürg la més perfecta causa, així que el món concorda amb allò bell, etern, idèntic...

Títol
Demiürg, món i bellesa com a correspondència

Anàlisi
Aquest fragment pertany al Timeu, un diàleg de bellesa que ens explica l'origen del cosmos
Allò que neix, ha nascut perquè quelcom ha fet que sigui així, en les dues primeres línies es reflecteix una idea pròpia de Plató, com també d'alguns autors presocràtics, i d'altres, fins a l'aparició del cristianisme, que del no res no en pot sortir res.
El demiürg o artesà, el tipus de semidéu, es fixa en allò perfecte del món intel·ligible, la idea,
la qual transforma en una cosa del món sensible. De manera que si es fixa en una ideea, per exemple en la bellesa, perfecte, el seu treball serà bell, crearà una cosa bella, no perfecta però partin de la perfecció de la idea. Així que si el món és perfecte, ha nascut d'acord amb allò que és propi de la perfecció.

Comparació
Podem identificar la primera part del treball del demiürg, és a dir, el món intel·ligible, amb Parmènides, ja que aquest creu en la imperfecció de la matèria, del món sensible, i es basa enla perfecció i immutabilitat de les idees.
La segona part del treball del demiürg, és a dir la conversió d'una ideea en una cosa, el món sensible, la identificaria amb Heràclit, ja que aquest pensaba que la sealitat si que la percebem a través dels sentits.
A més podem comparar el demiürg amb el nous d'Anaxàgores també tenia la ideea de una causa o principi ordenador, identificat amb intel·ligència, anomenat nous.
  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS
Read Users' Comments (0)

Informació extra

Posted in | en 20:35

Quan l'Enric va introduïr el mite dels cavalls alats em va semblar interessant i per això he volgut buscar una mica d'informació i allò que transmet, per apart del mite de la caverna, saber sobre un altre mite.


Explicació del mite
En el diàleg "Fedó" Plató tracta la qüestió del l'essència i parts de l'ànima. Comença assenyalant que sembla més adequada, donada la dificultat del tema, l'exposició al·legòrica que la investigació racional i immediatament ens presenta el mite del carro alat. Vegem un resum literal del mateix: l'ànima és com una força natural que mantenen units un carro i el seu auriga, sostinguts per ales. Els cavalls i els aurigues dels déus són tots ells bons; els dels homes no. En el nostre cas, l'auriga guia una parella de cavalls, un de bonic i bo, un altre de lleig i dolent, pel que per a nosaltres la conducció resultarà dura i difícil.
L'ànima té com a tasca la cura del que és inanimat i recorre tot el cel. Quan és perfecta vola per les alturesalçàries i administra tot el món; en canvi la que ha perdut les ales és arrossegada fins que s'apodera d'una cosa sòlida on s'estableix prenent un cos terrestre. A causa de la força de l'ànima, aquest cos sembla moure's a si mateix i ambdós cos i ànima reben el nom de ser vivent.
La força de l'ala consisteix a portar cap a dalt el pesat, elevant-se cap al lloc on habiten els déus. El diví és bonic, savi i bo i això és el que més alimenta i fa créixer les ales; en canvi el vergonyós, el dolent i totes les altres coses contràries a aquelles els consumeix i els fa morir. Dirigides per Zeus, les ànimes dels déus i les dels homes marxenvan pel cel ordenant i cuidant tot. Després de realitzar la seva tasca buscaran el seu aliment cap al món supraceleste, cap a la realitat que es troba més enllà de la volta del cel. En aquest lloc es troba la Justícia, l'essència el qual ser és realment ser, l'ésser incolor, intangible, l'essència del qual és només vista per l'entenimententesa, pilot de l'ànima, i al voltant de la qual creix el vertader saber, però no la ciència de la qual cosa neix i mor, del relatiu, sinó la ciència de la qual cosa és veritablement ésser.
Les ànimes dels déus, ja que són conduïdes per dos cavalls bons i dòcils, ascendeixen sense problemes. La ment dels déus es nodreix d'un saber i entendre pur pel que en veure el que allà es troba, s'alimenta, s'omple de content i descansa fins que el moviment, en la seva ronda, la torna al seu lloc. Les ànimes dels homes pugen amb dificultat ja que el cavall que té mala constitució és pesat i inclina i fatiga a l'auriga que no l'ha alimentat convenientment. Així es troba l'ànima amb la seva prova dura i fatigosa.
De les ànimes humanes, la que millor ha seguit al déu i més se li assembla aconsegueix veure alguna cosa, d'altres no poden assolir la visió del ser, per la qual cosa els queda l'opinió per aliment, "el perquè de tot aquest empenyoramenttenacitat per divisar on és la plana de la Veritat, es deu que la pastura adequada per a la millor part de l'ànima és el que ve del prat que allà hi ha, i el que la naturalesa de l'ala, que fa lleugera a l'ànima, d'ell es nodreix. " Les ànimes que no han pogut entreveure res del que allà es troba es van gravitant plenes d'oblit i deixadesa, perden les ales i cauen a terra.


Interpretació del mite

l'ànima és el principi de vida gràcies al qual els éssers vius poden realitzar els moviments que li són propis;

les coses naturals estan dirigides i controlades per la divinitat (hipòtesi providencialista i teleològica que després trobarem en gran part de la filosofia posterior);

l'ànima humana participa d'alguna manera de la naturalesa divina, però també d'un principi oposat que la perverteix i la fa caure al món de la finitud, contingència i mort;

la part més excel·lent de l'ànima humana és semblant a la ment dels déus i, com la d'ells, es nodreix del coneixement;

davant la realitat física, més enllà de la Naturalesa, en l'"àmbit supraceleste", es troba l'autèntica realitat, l'ésser verdader caracteritzat com l'essència que roman sempre idèntica a si mateixa, que manca de propietats físiques ("incolora i intangible") i s'ofereix només a l'entenimententesa (dualisme ontològic);

la nostra destinaciódestí és en aquest món perfecte, món en el qual s'arriba bàsicament mitjançant la Ciència de l'absolut (la filosofia o dialèctica) no mitjançant el coneixement del relatiu i mudable (l'opinió);

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS
Read Users' Comments (0)

ACTIVITAT 8. Comentari text 5 Plató

Posted in | en 16:01
Adjunto una imatge de la teoria de les idees amb exemples que ajuden a comprendre-la.

La naturalesa de les idees (Fedó, 78)
"- La realitat en si mateixa, que té un ésser que exposem en les nostres preguntes i respostes, ¿es presenta sempre de la mateixa manera i en idèntic estat, o cada vegada de forma diferent? La igualtat en si, la bellesa en si, cadascuna de les realitats en si, l'ésser, admet un canvi qualsevol? ¿O constantment cadascuna d'aquestes realitats que tenen en si i respecte a si mateixa una única forma, sempre es presenta d'idèntica forma i en idèntic estat, i mai, en cap moment i de cap manera, no admet cap canvi?
- És necessari, Sòcrates -va respondre Cebes-, que es presenti d'idèntica forma i en idèntic estat."


Idees principals
La realitat en un ésser es presenta tal com és, en si mateixa o és una realitat que va canviant?
L'ésser permet el canvi d'aquestes? o aquestes sempre es presenten d'una única forma i l'ésser no admet cap canvi?
En el fragment, diàleg de Sòcrates i Cebes, es formulen aquestes preguntes, que conclueixen en que les idees és necessari que es presentin d'una única i mateixa forma.

Títol
Una realitat sense possibilitat de canvi

Anàlisi
Aquest fragment pertany al filòsof Plató (427 a.C-Atenes), és un diàleg entre Sòcrates i Cebes, que pertany a la segona part del pensament platònic, la maduresa.
El text reflecteix allò que es debat en els aspectes ontològics de Plató i exposa el debat entre la realitat visible i la invisible de la teoria de les idees.
Sòcrates es pregunta si la realitat es presenta sempre de la mateixa forma, d'una única forma, immutable, idèntica o si es presenta amb possibilitat de canvi.
Cebes, basant-se en la base de la teoria, respon que les idees són immutables, en comptes de contingents, si fóssin contingents, amb possibilitat de canvi, no serien idees, sinó conceptes.

Comparació
M'agradaria comparar el text desde dos punts de vista. Primerament, amb la posició d'una realitat contingent, que es pregunta Sòcrates, i després amb la realitat que no canvia, de Cebes.
Segons la primera posició, la realitat es podria interpretar com a contingent, les idees es presenten d'una determinada manera, però mai mutables, és a dir, es poden presentar novment amb un canvi. Això es veu reflectit amb el pensament d'Heràclit, aquest autor presocràtic també pensaba que el món intel·ligible canviava, i amb la seva lluita de contraris ja que si, per exemple una ideea sense canviar (primer contrari) no existeix si existeix una ideea canviada (segon contrari).
en segon lloc, em referiré a Parmènides per parlar de la segona posició. Parmènides creu en un ésser immutable, inengendrable, que no canvia de forma, que és perfecte, així com les idees de la teoria d'aquestes, que són , independentment, petits éssers de Parmènides.


Saps qui va ser Cebes? Fés clic!


  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS
Read Users' Comments (0)
Suscribirse a: Entradas (Atom)