Buscant el bé dels nostres semblants, trobarem el nostre.

We are finished

2011-05-14T16:29:00.000-07:00

Sembla mentida que ja faci dos anys que escribia, com ara ho estic fent, en aquest blog. El temps ha passat volant, tot i que mentre passaba, jo pensés que mai arribaria a la fi. I aquí estem, a les portes dels nostres futurs, a la porta que obre infinits camins.
Aquest blog serà un record allunyat del paper i el boli que podrem consultar durant un bon temps i que, a part de trobar treball, la nostra ment crearà molts records.
Ens han donat moltes oportunitats, i, ara, tindrem moltes més. El Sant Andreu per a mi no queda en la part allunyada de la meva memòria. Gràcies

"L'avantatge de tenir mala memòria és que gaudim moltes vegades de les mateixes coses" Friedrich Nietzsche

2011-05-14T16:11:00.000-07:00

No puc tancar aquest blog sense fer un petit homenatge al geni Nietzsche!

Moltíssims bloggers han publicat continguts d'aquest impactant filòsof. Aquí us adjunto uns exemples!

Deixo un video de la seva biografia!

Per últim, deixo una presentació de la seva obra "Així parlà Zaratustra

Zaratustra

View more presentations from fidel.san

EXTRA!

2011-05-14T16:08:00.000-07:00

Ja que no hem pogut fer cap activitat de l'apartat de Mill de "Sobre la llibertat", adjunto una presentació en català per informar-nos una mica!

Mill: Sobre la llibertat

View more presentations from guest39fcbc

ACTIVITAT 9. Fragment de l'utilitarisme

2011-05-14T16:07:00.001-07:00

Idees principals
L'autor d'aquest text J.S.Mill parla de la seva teoria utilitarista. Aquells éssers més intel·lectuals no podran assolir la plena felicitat, ja que sempre aspiren a més. En canvi, aquells amb poques facultats intel·lectuals seran feliços més ràpidament, ja que no aspiren a més perquè no ho coneixen. L'autor fa referència a la seva frase de: "es millor ser un Sòcrates insatisfet, que un porc satisfet".

Títol
Savi infeliç, ximple feliç?

Anàlisi
Segons les aspiracions a la felicitat, trobem els conscients, és a dir, aquelles persones intel·lectualment ben capacitades que tenen aspiracións que els produeixen plaers, però no la felicitat plena perquè quan adquireixen les aspiracions volen més, perquè coneixen, i així, la dificultat d'assolir la plena felicitat és gran.
D'altra banda, tenim els inconscients, que són persones que no tenen gaires aspiracions, de manera que, podríem dir, que "es conformen amb poc", i assoleixen la felicitat més fàcilment. Per exemple, una persona que no té aspiracions per estudiar, fàcilment és feliç perquè ni es planteja els deures que produeix estudiar, i una persona que estudia, sempre vol saber més i més, de manera que mai és plenament feliç.

Comparació
Podem comparar Mill amb Bentham ha que aquest distingeix la qualitat dels plaers i no pas a la quantitat, Bentham, amb la seva aritmètica dels plaers, ho feia al revés. Per a mill els plaers intel•lectuals són més importants que els corporals.
Podem establir una similitud amb Epicur, filòsof que defensava una filosofia hedonista o del plaer, i per aconseguir la felicitat segons Mill, s'ha de fer pas a pas i plaer a plaer, perquè tot i que el conscient no sigui plenament feliç, el fet de voler ser cada vegada més feliç implica que cada vegada ha tingut un plaer major.

Diferenciem a priori i a posteriori!

2011-05-12T08:13:00.000-07:00

ACTIVITAT 8. Síntesi que fa Kant entre racionalisme i empirisme

2011-05-12T07:35:00.000-07:00

A través de la màxima "Tot coneixement comença en l'experiència, però no tot procedeix d'ella" podem identificar la síntesi de l'empirisme i el racionalisme que fa Kant.
A diferència dels empiristes que sostenien que l'enteniment podia generar idees complexes a partir de l'obtingut per l'experiència, però que no es podia generar res "nou", no experimentat, Kant per la seva banda parla de coneixement a priori i a posteriori, i parla de coneixement a priori pur. Els empiristes acceptaven que l'enteniment "jugava" amb les experiències obtingudes i donava lloc a idees més complexes, Kant diu que existeix i es genera coneixement que és diferent de l'obtingut de forma empírica i que no procedeix de l'experiència malgrat que comença en ella mentre que estem limitats per les formes pures a priori, i fora d'elles no hi ha gens que sigui objecte de coneixement.

En conclusió, Kant accepta que el coneixement depen de l'experiència (empirisme), però el subjecte posa quelcom a l'objecte per tal de reconeixer-lo (racionalisme).

Per tant, sintetitza les postures empirista i racionalista donant lloc a l'anomenat "idealisme transcendental".

ACTIVITAT 7. La moral kantiana

2011-05-12T07:27:00.000-07:00

Adjunto el power point de la moral de Kant!

la moral de kant

View more presentations from martaolmos.

ACTIVITAT 6. Diferències entre Kant i Aristòtil

2011-05-11T10:29:00.000-07:00

Kant representa el prototip de la filosofia formal mentre que Aristòtil és model de les ètiques materials. La diferència entre una ètica material i una altra formal és que la primera considera que hi ha un ben suprem per a l'home i les accions morals consistiran a apropar-nos a aquest bé, en el cas d'Aristòtil, el bés suprem. L’ètica material es caracteritza per l'element a posteriori, pels imperatius hipotètics (fes A, si vols B) i per ser heterònoma mentre que la formal de Kant és caracteritza per l'element a priori, per ser autònoma, i per defensar imperatius categòrics (fes A). Kant no proposa cap be. L'ètica aristotèlica és l'ètica de la felicitat. La formalitat kantiana té com a conseqüència la dissociació entre la virtut i la felicitat. La conseqüència d'aquesta diferència entre Aristòtil i Kant és que la moral aristotèlica sembla més assenyada mentre que la kantiana manté un caràcter més particular, fora de les concepcions normals, el valor d’una acció no busca cap finalitat sinó en la màxima, i el deure, que determina la seva realització.

ACTIVITAT 5. Realitat exterior

2011-05-11T10:28:00.000-07:00

Idees principals
Hume comença el text reconeixent que és escèptic. Tot raonament parteix de l'experiència. L'hàbit de viure una situació explica l'existència de la creença. Quan creiem que un objecte existeix més enllà de l'experiència, quan deicem de percebre'l, és l'efecte d'un sentiment peculiar, de l'hàbit, de la creença.

Títol

Defensa de l'escepticisme

Anàlisi

David Hume comença aquest fragment de l'Abstract afirmant que la filosofia d'aquesta obra és escèptica. Hume adopta una posició escèptica dient que no hi ha justícia racional del món exterior. No podem conèixer l'origen de les impressions, sinó que només les coneixem a elles. El raonament humà depèn de l'experiència (empirisme), per tanto no podem saber si un cos existeix més enllà de l'experiència, només podem percebre'l. Si poguéssim conèixer l'origen d'aquestes percepcions podríem saber si existeixen. Per tant no podem conèixer la realitat en si mateixa, només el que rebem pels sentits, és a dir, els fenòmens.

Hume destaca la filosofia de la creença. La ment ens porta a creure que els cossos existeixen perquè l'hàbit de rebre'ls per l'experiència fa que pensem que existeixen, però aquesta posició no és més que una creença de la qual no podem negar la possibilitat, però no està comprovada.

El conclusió, Hume diu que no podem evitar emprar la nostra raó en aquest aspecte perquè sinó seriem pirrònics. El pirronisme és l'escepticisme més antic, anomenat així pel filòsof més important, Pirró d'Èlide. Aquest afirma que ni la raó ni els sentits podem proporcionar-nos un coneixement vertader, per tant, cal mantenir-se al marge de tot.

Comparació

Podem comparar Hume en aquest cas amb Descartes. Els dos filòsofs es plantegen l'existència dels cossos, principalment Hume, i, Descartes, la de Déu o la del jo cartesià. Però hume és escèptic, és a dir, afirma que no podem arribar a la veritat per motiu de que no podem conèixer l'origen de les impressions que rebem empíricament. No podem rebre l'origen de les percepcions dels cossos, o del pensament, per tant no podem conèixer la veritat. Descartes, en canvi, després de dubtat de tot, creu que si existèix aquest pensament, el jo, i elabora la teoria de les substàncies.

També Plató defensa el coneixement de la veritat absoluta segons el món intel·ligible. Quan l'ànima ascendeixi cap a aquest món, s'alliberarà de la condemna del cos i podrà conèixer les idees, que són universals, per tant Plató també s'oposa a l'escepticisme.

Per últim podem destacar un aspecte present en Kant, Mill i Hume, que és el fenomenisme, és a dir, que el nostre coneixement es guia pels fenòmens que sen's presenten.

ACTIVITAT 4. Crítica al principi de causalitat

2011-05-11T10:05:00.001-07:00

Idees principals
No es pot demostrar que la naturalesa es comporti en el futur com es comportava en el passat. És possible, però no és absolutament cert, perquè la natura pot canviar i nosaltres podem concebre aquest canvi. Tampoc es podria demostrar aquest fet. Suposem que el futur serà d'acord amb el passat perquè estem acostumats a que així sigui.
Dels cosses en percebem les seves qualiats, així que no hi ha raó per la qual les forces entre aquests hagin de seguir en ordre. per tant, és la ment qui, acostumada a que el que succeeix en el passat ho fagi en el futu, determina que hagi de ser així.

Títol
Relació causa i efecte mitjançant el temps

Anàlisi
David Hume, filòsof empirista del s. XVII, estriu aquest text, que el trobem a l'Abstract o resum del Tractat de la Naturalesa Humana. Exposa el punt potser més important del seu pensament, la crítica al principi de causalitat: "d'una causa A, se'n deriva un fet B". Comença dient que no es pot demostrar que el curs de la naturales sigui invariable, i que el futur sigui igual que el passat. És possible que hi hagi un canvi, i el fet de que sigui possible no podem tenir-lo com a fals. Pot ser poc probable que demà no surti el Sol, però si que pot ser possible. Perquè del futur no tenim experiència, per tant no podem provar que sigui igual que el passat. Estem determinats pel costum, el fet de que la relació causa i efecte: nou dia, sortida del Sol, hagi passat sempre ens fa pensar que en el futur també passarà. Però no podem percebre la causa. Posa l'exemple d'una bola de billar, esperem que colpegi l'altre, però no d'un fet A, se'n deriva un fet B, tot i què estem acostumats a que així sigui.

Comparació
El fet de la crítica del principi de causa i efecte el podem comparar amb els racionalistes, com Descartes. Aquests dirien que d'un fet A, se'n deriva un fet B, si la raó actua de manera adequada, per tant si neix un nou dia, necessàriament apareixerà el Sol, hi ha un relació estreta i necessària entre els dos fets. Els empiristes dirien que és problema del costum, però podria ser que hi hagués un efecte altre, i que, per exemple, s'acabés el món. De la mateixa manera, els racionalistes dirien que si llancem un boli (fet A) ha de caure (fet B) i aquesta és una relació necessària. Però els empiristes dirien que pot haver un fet B.
Pel que fa l'exemple de les boles de billar, si el fet A, llançar la primera bola està ben fet, ha de necessàriament tocar l'altra bola. Hume diria que pot ser no la toca, que toca una altra, perquè les forces dels cossos no tenen un ordre.

ACTIVITAT 3. Relacions d'idees i qüestions de fet

2011-05-11T10:01:00.000-07:00

Idees principals

En aquest text, David Hume parla dels dos objectes de la raó: les relacions d'idees i les qüestions de fet. Les primeres fan referència a les veritats matemàtiques i necessàries. Un triangle sempre complirà el teorema de Pitàgores i sempre l'ha complert.

Les qüestions de fet són innecessàries, i pot haver-hi una contradicció, son aquelles que depenen de l'experiència.

Títol
Els extrems de la raó humana

Anàlisi
En aquest text Hume classifica els dos objectes de la raó humana: les relacions d'idees i les qüestions de fet. Les relacions idees són el que ell anomena, element apriori, pel fet de que no depenen de l'experiència, sinó de la ment, són enunciats dels quals no existeix el seu contrari, les veritats matemàtiques. Posa l'exemple d'un triangle, un triàngle sempre tindrà tres angles, i sempre complirà el teorema de Pitàgores, tot i que no coneixéssim un triangle, continuaria tenint tres angles, perquè sinó no seria un triangle.
Les qüestions de fet són aquelles que depenen de l'experiència, son elements a posteriori, el contrari dels quals és possible. Per exemple, si diem que el cel es blau, només ho podem fer perquè hem vist el reflex del mar que el fa que sigui blau, però podem dir que no ho és i això no suposaria una contradicció.
Comparació
Podem comparar amb Mill, ja que aquest filòsof defensa que tot coneixement parteix de l'experiència, inclús les veritats matemàtiques, ja que, per saber que un cuadrat té quatre costats hem d'haver vist un abans.
D'altra banda, podem identificar els conceptes de a priori i a posteriori amb kant, ja que són el mateix però per Hume el més important és l' a posteriori i per Kant, l'a priori.

Estudiós de Hume, pots veure el programa sencer!

ACTIVITAT 2. La identitat personal

2011-05-10T08:47:00.002-07:00

Idees principals
L'autor d'aquest text, David Hume critica la idea de substància, tant la substància material com la substància pensant, el jo. Critica la idea cartesiana del jo, perquè el jo no és res independent, sinó que és un conjunt de percepcions les quals la imaginació uneix.
Tamé critica la substància material, ja que els cossos són un conjunt de percepcions, de les quals no sabem el seu origen.

Títol
La no existència de les substàncies

Anàlisi
L'autor creu que la idea del jo que té Descartes és falsa, perquè el jo no és res més que un conjunt de percepcions, obiament, donades per l'experiència i agrupades per la imaginació, Per tant no pot ser una essència, ni res independent i immutable, perquè aquesta essència no la podem captar perls sentits, així que és falsa.
D'altra banda, tampoc existeix la res extensa o substància material, perque el que podem captar dels cossos són les percepcions, i aquestes percepcions no poden se substància perquè la substància no depen de l'experiència, donc, en conseqüència, la substància material no existeix.

Comparació
Clarament la principal comparació d'aquest text és amb Descartes.Hume critica la idea cartesiana de la substància, ja que la substància és quelcom no basa en l'experiència, i per a Hume, hauriem de poder-la percebre, i com no és així, no existeix. Aquest arguemnt serveix per la res cogitans i la res extensa, és a dir, la subsància mental i la material.
Podem comparar també amb Plató, ja que Plató desconfiaba de tot allò materiall i donaba importància al concepte d'essència, identificat amb les idees.
D'altra banda, podem comparar amb Berkeley, ja que aquest autor diu que només coneixem les idees que Déu ens envia sobre la matèria, i aquesta no existeix.

Acabem l'activitat amb una frase que s'identifica amb aquesta de Hume!
"La costum es la gran guia per a la vida humana"

Saps les diferències entre Hume i Descartes? Si les vols saber fes click!

ACTIVITAT 1. Fragment de l'Abstract

2011-05-10T08:47:00.001-07:00

Idees principals
Hume en aquest text parla de les pecepcions, és a dir, tot allò que captem a la ment. De percepcions hi ha dos tipus: impressions i idees. Les impressions són les imatges que rebem a la ment a través dels sentits, i les idees, són les percepcions que tenim sobre les impressions. Les idees són més vives que les impressions. Existeixen les idees innates, que són les passions i les emocions, perquè allò que percebem d'aquestes, es més viu que la propia passió.

Títol
Impressions i idees, percepcions

Anàlisi
En aquest text, l'autor empirista David Hume parla sobre els dos tipus de percepcions, impressions i idees.Les percepcions són tot allò que ens ve a la men. d'entre les percepcions, trobem dos tipus: les impressions i les idees.Les impressions es reben empíricament, per exemple, quan veiem un guix. Les idees, són les imatges de les impressions a la nostra ment, és a dir, són còpies de les impressions, per exemple, la imatge que tenim del guix sense veure'l. per tant, les impressions són més vives. Però tot i aquest fet, existeixen les idees innates.

Comparació
Podem comparar aquest text amb Descartes, ja que la forma de coneixement per a ell no eren els sentits, sinó el jo cartesià.
També podem comparar amb Kant, ja que per a ell el coneixement no es limitaba a l'experiència, sinó que dóna importància al subjecte dient que aquest posa qualcom en l'objecte per coneixer-lo. Per últim, comparem amb Plató. plató va relacionar les idees i les coses dient que les coses eran còpies de les idees, és més, va crear el demiür, un semidéu que creaba una cosa a partit d'una idea.

Us deixo una petita referència de l'empirisme i els seus autors, per guiar-nos en les activitats d'aquest blog!

Empirismo

View more presentations from Profesora Alejandra Placencia Cabello

COMENCEM EL TERCER TRIMESTRE!

2011-05-10T08:41:00.000-07:00

Aquesta serà l'última tongada d'activitats d'aquest blog, ja que estem arribant a la fi d'aquest camí. Es pot anar veient el progrés a través d'aquests dos cursos de blog.

La moral de Kant

2011-04-06T13:37:00.000-07:00

la moral de kant

View more presentations from martaolmos.

L'escola d'Atenes

2011-03-03T16:00:00.000-08:00

Acabem el segon trimestre amb un quadre que tots coneixem, fent referència el viatge a Roma i el fet de que el vam poder veure original i tot l'aprop que vam voler.

L'escola d'Atenes és una de les pintures més famoses de l'artista renaixentista italià Rafael. Va ser pintada entre el 1509 i el 1510 com a part de l'encàrrec a Rafael de decorar amb frescos tots els salons del Palau Apostòlic del Vaticà que ara es coneixen com les Stanze di Raffaello.
Com que el fresc es va fer sobre la secció de filosofia de la llibreria del Papa Juli II, l'Escola d'Atenes representa els més grans filòsofs de l'antiguetat clàssica.
Per representar els rostres dels personatges, Rafael es va basar en personalitats de l'època. Per desgràcia, l'artista no va deixar cap relació dels filòsofs que apareixen a la pintura ni de la persona en què estan basats, de manera que en molts casos la identificació és confusa.
Vols saber més? Fés click!

ACTIVITAT 11. És aquest el millor dels mons possibles?

2011-03-03T10:58:00.000-08:00

Aquest món podria haver estat el millor món possible, però és una pena que, almenys per a mi, no ho sigui. Podem tenir a l'abast milions de coses, tant materials, com innovacions, menjar refinat, viatges, roba... però també abstractes, principalment la nostra intel·ligència i capacitat de raonar tant gran i única, que, a la vegada porta molts inconvenients, i es que tenim tants avantatges i facilitats, que l'abús d'aquests ens fa caure en un món ple d'egoismes, interessos, baralles, problemes...
Es clar que molta gent sap controlat aquesta situació i crear-se la seva pròpia felicitat que és i depèn de coses molt variades o diferents de la felicitat dels altres.
Per a mi, un món perfecte seria un món en el qual tots els conflices es poguéssin resoldre, on no anés tot cap a pitjor, on no ens trobéssin cada vegada més malalties, més crisi, més impediments en el desenvolupament dels països, més ments dolentes etc.
Per a mi la natura és un món bastant perfecte, la qual cosa no vol dir que jo volgués ser un animal, però, en general, les coses que succeeixen ho fan perquè ha de ser així, cada cosa fa la seva funció, i la natura es conserva igual de bé si no fós perquè hi ha factors externs com els humans que li ho impedeixen.
Crec que els hi falta als animals és la intel·ligència humana, és a dir, ser éssers racionals. Si ho fóssin, ens donarien una lliçó en molts aspectes de la vida.

ACTIVITAT 10. Demostració de l'existència dels cossos

2011-03-03T10:26:00.000-08:00

"Ara ja no em resta sinó examinar si hi ha coses materials: i certament sé que n’hi pot haver, almenys en tant que hom les considera com a l’objecte de les demostracions de la geometria, vist que d’aquesta manera jo les concebo molt clarament i distinta. Car, no hi ha dubte que Déu no té la potència de produir totes les coses que jo sóc capaç de concebre distintament; i jo mai no he considerat que li fos impossible de fer alguna cosa en la mesura que no trobava contradicció en poder-la concebre bé. [...]
Ara bé, no essent Déu un enganyador, és clar que no m’envia aquestes idees immediatament per si mateix, [...] car no havent-me donat cap facultat per conèixer que això sigui així, sinó al contrari, una molt gran inclinació a creure que em són enviades o que procedeixen de les coses corporals, jo no veig com hom podria excusar-lo d’engany si, en efecte, aquestes idees procediren o foren produïdes per causes diferents de les coses corporals. Doncs cal confessar que les coses corporals existeixen."

Idees principals

Després de demostrar l'existència de Déu i del jo, només li queda demostrar l'existència dels cossos. I han d'existir almenys com a objectes, com a demostracions de la geometria. Déu no pot haver produït totes les coses que concebem distintament. Si Déu ens enviés les idees dels cossos, i aquests no existeixen, Déu seria enganyador, per tant els cossos existeixen.

Títol

És un cos quelcom existent?

Anàlisi

Aquest text parla de la demostració de Descartes de l'existència dels cossos, després d'haver demostrat l'existència del Déu i del jo. Descartes es pregunta si els cossos existeixen, i quina és la causa de les idees d'aquests cossos. Podem creure que Déu ens envia les idees d'aquests cossos, però llavors Déu seria enganyador, perquè la causa dels cossos, seria Déu, i les idees que jo percebo serien les que Déu m'envia, i no les vertaderes.

Per tant, les idees que jo rebo dels cossos, són les vertaderes, les envien els cossos. La substància de la idea del cos, és el propi cos, per tant, els cossos existeixen.

Comparació

Faria referència amb aquest fragment la part de la teoria de Descartes que correspondria al món sensbile de Plató, basat en l'experiència sensible (dels sentits), en la qual destaca els cossos materials. També faria referència a la teoria d'Aristòtil, on considera més important l'experiència que la raó, per tant els cossos abans que aquesta.

ACTIVITAT 9. Hipòtesi del geni maligne

2011-03-03T08:48:00.000-08:00

Idees principals

Existeix un geni maligne, astut i poderós com Déu, la tasca del qual és enganyar l'ésser. Per tant totes les coses que ens envolten com el cèl, l'aire, els sons... són enganys.

El subjecte segons aquest geni no té mans, ulls, carn, sentit, i creure que els té és fals. Així que, no està al nostre abast el coneixement de cap veritat.

Descartes es posa en contra d'aquest geni i afirma que aquest mai no li podrà imposar res, per tant en la seva creença no admet cap falsedat.

Títol

Contra l'astúcia del geni maligne

Anàlisi del text

René Descartes elabora el seu dubte metòdic a partir de tres fases: dubte sobre els sentits, sobre el somni i la vigília i sobre les veritats matemàtiques. Aquest text pertany a la tercera fase, en la queal trobem la hipòtesi del geni maligne segons la qual ja que Déu, ésser perfecte i bondadós, no et pot enganyar, existeix un geni maligne que em fa dubtar de tot el saber, que em fa dubtar de que 2+2=4. Per tant haig de dubtar de tota la natura, de tot el que m'envolta, de la meva existència, haig de pensar que tot allò que jo penso és fals, menys el fet de que estic dubtant i, per tant, pensant, i si penso, sóc, i si sóc, existeixo, existeix el meu jo, així que aquest geni no em podrà imposar mai res.

Comparació

Degut a que el text és sobre quelcom abstracte que sorgeix de no se sap on, m'agradaria comparar aquest geni maligne amb altres autora que també han creat o introduït a la seva filosofia éssers semblants a Déu però amb diferents funcions.

Comencem amb la filosofia de Parmènides, el qual es va centrar en un ésser universal, perfecte, immutable, etern... que era abstracte, però que caracteritzaba el seu pensament.

Després podem fer referència al demiürg de Plató, un semidéu que crea una cosa (món sensible) a partir d'una idea (món intel·ligible).

Per útlim destacaré el primer motor immòbil d'Aristòtil, una mena de força que actua com a origen del moviment. Aquest va ser identificat amb Déu per Sant Tomàs.

Aquest text es basa en el geni maligne, un altre mena d'ésser, a la categoria de Déu, la tasca del qual és enganyar-nos.

En conclusió, hi han hagun bastants filòsofs al llarg de la història de la filosofia que han creat éssers per tan d'esbrinar el perquè o l'origen de coses o d'explicar l'universal etc.

ACTIVITAT 8. Les regles del mètode

2011-03-03T08:47:00.000-08:00

Idees principals
En aquest text Descartes ens explica els quatre preceptes representatius del seu mètoce cartesià. El primer consisteix en l’evidència, en acceptar només allò vident. El segon és l’anàlisi, que coincideix en dividir el text en diverses parts. El tercer o síntesi consisteix a ordenar els conceptes de l’apartat anterior de més senzills a més complexos, i per últim el quart precepte és la revisió dels apartats anteriors.

Títol

Passos per assolir el coneixement

Anàlisi
Aquest fragment és de la famosa obra de René Descartes, Discurs del mètode, en el qual explica els quatre preceptes per arribar al coneixement que defineix Descartes a la seva teoria. Primerament hem d’alliberar-nos de tots els prejudicis i permetrens dubtar d’allò que estàs analitzant. En segon lloc, hem de dividir el fenòmen en les seves parts simples, per després odenarles segons la complexitat. Per últim hem de fer l’enumeració de l’anàlisi (segon precepte) i la revisió de la síntesti (tercer precepte).

Comparació
Plató no confia en mètodes racionals per aconseguir el conexement mentre estiguem units al cor, sinó que pensa que el coneixement, en concret, el de les idees, s’assoleix quan morin, quan l’ànima s’allibera de la presó del món sensbile per accedir al món intel•ligible.
Però també té un punt en comú amb Aristòtil, ja que el tema de les substàncies és més o menys comú a tots dos. Existeixen les substàncies pensants de Descartes (forma o essència d’ Aristòtil) i les externes (la matèria d’Aristòtil, els cossos)
Per últim el compararé amb Guillem d’Occam, ja que ell s’estalvia teories complexes i defensa en contrari, que com més simple millor, que s’han de deixar de banda tots els pensaments difícils i guiar-nos per la simplicitat.

Vols conèixer més a Guillem d'Occam?

ACTIVITAT 7. La demostració per la causa i la demostració per l'efecte pg. 115

2011-03-03T07:42:00.000-08:00

Idees principals
Hi ha dos tipus de demostracions, la popter quid, que es basa en la causa, en el perquè, i la popter quia, que parteix de l'efecte per arribar a la causa. Perquè si l'efecte existeix en podem conèixer la causa, ja que l'efecte depèn de la causa, si un efecte existeix cal que la causa també existeixi. L'existència de Déu és demostrable per mitjà dels efectes existents.

Títol
La causa gràcies a l'efecte

Anàlisi
El text explica la teoria que Tomàs d'Aquino, filòsof nascut al 1522, estudiant a la universitat de París, exposa per verificar o demostrar l'existència de Déu.
Davant la teoria de Sant Anselm, Tomàs diu que, ja que no podem conèixer l'essència de les coses, hem de partir de l'efecte per conèixer la causa. Aquesta teoria, anomenada popter quia diu que, si un efecte existeix, forçosament existirà una causa, per tant si veiem tot el que ha creat Déu, l'efecte, podem dir, Déu existeis sense cap argument, però si podem demostrar-ho mitjançant aques argument.

Comparació
Aquesta teoria s'oposa clarament a la teoria de Sant Anselm. Aquest va formular que: "Déu existeix com a ideea, i com les idees són perfectes i Déu la més perfecta d'aquestes, ha d'existir necessàriament. Per tant, la seva teoria o popter quid parteix de la causa per arribar a l'efecte.

Adjunto una imatge de les vies de Sant Tomàs per demostrar l'existència de Déu

ACTIVITAT 6. Parany en el que cau Sant Anselm

2011-03-03T07:41:00.000-08:00

Sant Anselm de Canterbury va desenvolupar el seu famós argument ontològic per demostrar l'existència de Déu mitjançant la raó: Déu és l'ésser major sobre el res no pot ser pensat. Aquell qui diu, en el meu cor no existeix Déu, està fent referència a Déu, a quin Déu? a l'úni que hi ha, si no estigués fent referència a aquest Déu, voldria dir que hi hauria un ésser en lesmateixes condicions possibles, i això no pot ser. Per tant no té sentit dir que Déu no existeix, perquè a la vegada, estàs afirmant la seva existència. Al llarg del temps s'han anat fent crítiques sobre aquest argument. Sant Anselm cau en el parany de que no podem demostrar l'existència d'una cosa argumentntant-la amb el nostre pensament, perquè no per que pensem una cosa, ha d'existir necessàriament. Kant critica aquest argument dient que pensar en Déu no significa que´existeixi, i no per dir que és l'ésser més perfecte, ha d'existrir necessàriament.ible és el mateix que pensar en algú existent i existir és més perfecte que no existir és per això que considera que Déu com a ésser summament perfecte ha d’existir perquè existir en l'enteniment, no implica que les coses existeixin en la realitat.
Podem tenir el concepte d'una democràcia perfecta, però, d'aquó no puc deduir la seva realitat. Sant Anselm afirma que és impossible negar que es pot pensar en Déu com a existent i perfecte i que la realitat de Déu és una realitat diferent a la d'una democràcia.

INFORMACIÓ EXTRA!
Vols saber una mica més de Kant? Fés click!
Llibre de Kant sobre l'existència de Déu
KANT, I., El único fundamento posible de una demostración de la existencia de Dios; 1ª Consideració 1, 3, 1763.

ACTIVITAT 3. La virtut

2011-03-02T20:57:00.000-08:00

"En tot allò que és continu i divisible es pot prendre una part més gran, una de més petita o una d'igual, i això o bé respecte a la cosa mateixa o bé respecte a nosaltres; allò que és igual, és un terme mitjà entre l'excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d'una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d'ambdós extrems: per això és un i el mateix per a tots. Però, respecte a nosaltres, allò que ni és excessiu ni és massa poc, no és pas un ni el mateix per a tots. (...) Així, doncs, qualsevol entès evita tant l'excés com el defecte, busca el terme mitjà i l'elegeix, però no el terme mitjà de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres. Si tot coneixement és així com realitza bé la seva tasca, tot dirigint la mirada cap al terme mitjà i guiant les seves obres cap a ell (...); si, d'altra banda, la virtut -com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà. Parlo de la virtut ètica, perquè ella es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà."

Idees principals
El tema del text se centra en els dos punts, excés i defecte d’Aristòtil. Afirma que hi ha un terme mitjà entre els dos termes, que està just al mig, a la mateixa distancia de cadascun. La persona sàvia busca aquest punt mitjà. Laa virtut, si està entre el defecte i l’excés es trobarà en el terme mitjà, però no les virtuts relacionades amb les passions, sinó les ètiques, les morals, les relacionades, més bé amb el seny.

Títol
L’equilibri entre dos extrems

Anàlisi
Aristòtil comená parlant de coses materials, com a punt clau del seu pensament, d’allò divisible, i destaca dos conceptes, l’excés i el defecte, i l’equilibri entre aquest: el terme mitjà. Qui és virtuós, és a dir, qui posseeix la virtut, sap triar el terme mitjà entre les nostres passions, els nostres desitjos (plaer moderat). Aristòtil quan parla de l’ètica posa exemples entre aquests termes. Per exemple, la temprança és una virtur que representa el terme mitja entre l’excés (llibertinatge) i el defecte (insensibilitat). Qui sap determinar aquesta moderació, és assenyat. Per tant, l’objectiu d’aquesta reflexió és la capacitat de buscar l’equilibri entre el vici i l’escassetat, podriem dir.

Comparació
Podem comparar aquest text amb Plató, per Plató, les virtuts són cosa de l’ànima, cada part de l’ànima representa una virtut, i cadascuna ha de fer allò que li pertoca.
A continuació, degut a que hem pogut veure més filòsofs, allargaré una mica la comparació parlant d’Epicur. Veig un punt en comú amb Epicur, perquè la seva filosofía és una filosofía hedonista , basada en el plaer, i la seva concepció del plaer també és un plaer en equilibri, moderat i uns desitjos que ens fagin feliços però que sapiguem controlar-los.

ACTIVITAT 5. El temps va ser creat amb el món pg.98

2011-03-02T13:04:00.002-08:00

Idees principals

És fals i incorrecte preguntar-se què feia Déu segles abans de que dués a terme la seva creació, ja uqe en aquell abans no havien transcorregut segles, perquè no havia abans, Déu va crear el temps amb la creació, llavors, és inútil plantejar-se l'existència del temps anterior a la gran obra.
Déu precedeix tots els temps passats perquè és etern i és superior als futur, perquè quan el futur sigui present, en un instant ja serà passat. Els nostres anys canvien, però els de Déu no, els seus anys són eterns, ell viu el present, l'avui, no un dia rera altre, sinó un avui etern.

Títol
Déu creador del temps i etern en ell

Anàlisi del text
Aquest fragment pertany al filòsof Sant Agustí (354-430), concretament a la seva obra Confessions . És untext que parla de Déu, dirigint-se a ell, com si Déu fós el receptor i Sant Agustí l'emissor.
El text comença amb una frase fet referència a una ment peregrina. Per a mí, el fet de dir "peregrina" ho identifica amb el canvi i el pas del temps, ja que aquells qui són peregrins van trobant al seu davant canvis constants i es regeixen segons l'ordre del temps.
A continuació el text formula una pregunta amb molta lògica, que tothom ens podriem haver preguntat, ¿què feia Déu abans de crear el món? quant de temps va deixar passar fins a la creació? Doncs bé, Sant Agustí argumenta que no han pogut haver passat segles (temps) prèvis a la creació, perquè ser Déu qui va crear aquests segles, junt amb el món. No hi havia un abans, no es pot parlar de prèviament, d'abans de crear el món, perquè no existeix, no es pot parlar d'aquells moments perquè no hi havia temps possible per poder explicar-ho ara, perquè el temps i Déu van estretament units.
Déu és superior a tots els temps, és superior al temps passat, ja que per a ell no existeix el passat, perquè és eterm, però tampoc el futur, perquè quant el futur vingui ja no serà futur. Déu no viu un passat ni un futur, sinó un present únic i etern, un avui, i no un demà i un ahir, uns anys que no passen, a diferència dels de les persones.

Comparació
Podem comparar Déu amb l'ésser del filòsof presocràtic Parmènides. Els dos són, no van ser ni seran, són eterns i únics, immutables, superiors. Déu, però, crea el món. Parmènides, manté la idea de que del no res no pot sortir res, però Sant Agustí diu que del no res si que pot sortir alguna cosa, él món, creat per Déu.
Per altra banda compararia el principi ordenador de Plató, anomenat demiürg, la mena de semidéu que fa una cosa, a partir d'una idea del món intel·ligible, mentre que el Déu de Sant Agustí és un déu creador, que simplement crea, crea el món mitjançant la seva perfecció, i fa un treball perfecte, ja que les imperfeccions, el mal del món creat per Déu, no són culpa d'aquest.

ACTIVITAT 4. Carta a Meneceu

2011-03-02T13:04:00.001-08:00

Idees principals
En aquest text, Epicur fa referència als temes més importants del seu pensament. Comença parlant de que tothom ha de filosofrar, sense importar l’edat. Segueix amb la base de la filosofía hedonista, el tema del plaer i el dolor i el camí cap a la felicitat, però no tots els plaers s’han d’escollir ni tots els dolos s’han d’evitar. També tracta el tema dels desitjos, que va molt relacionat amb el dels plaers.

Títol
L’objectiu de la felicitat

Anàlisi del text
En aquest text podem veure reflexat tot l’epicureisme, tots els punts de la teoría d’Epicur. Comença recomanant la tasca de filosofar, tothom ha de filosofar, tingui l’edat que tingui. No hem de tenir por a la mort. El savi és qui no te por a la mort i als tres temors bàsics del pensament epicureista.
- Temor a la mort: no hem de temer a la mort, perquè quan estem en vida, la mort no està, i quan la mort està, ja no sentim res.
- Temor als deus: no hem de tenir-los temor ja que ells no es preocupen de preocupacions humanes
- Temor al destí: no hem de tenir por del destí perquè en la nostra vida no hi ha res escrit.
Pel que fa el tema dels plaers, podriem dir que l’objectiu de l’ésser hhumà és assolir la felicitat, els plaers ajuden. El plaer és entès com l’absència de dolor, el fet de no sentir dolor ja és un plaer. Però no tots els dolors s’han d’evitar i tots els plaers s’han d’escollir, perquè un dolor instantani et pot portar a un plaer major, i un plaer instantani et pot portar a un posterior dolor. També destaca la seva classificació de desitjos, els desitjos són la base de la nostra vida, ens movem per desitjos per aconseguir la felicitat.

Comparació
Pel que fa el temor a la mort el podriem comparar amb Heràclit, ja que aquest es el filòsof del canvi. Heràclit també posa l’exemple de que quan hi ha vida no hi ha mort i quan hi ha mort no hi ha vida, per tant són dos termes completament diferents, és el que s’en diu lluia de contraris. D’altra banda, el tema del plaer el podem comparar amb els estoics, mentre epicur identifica felicitat amb plaer, els estoics la identifiquen amb virtut, aquell qui tingui el bé suprem, la máxima virtut, serà més feliç.

ACTIVITAT 2. Comentari text 15 Aristòtil

2011-03-02T07:42:00.000-08:00

Idees principals
El que es mou ho fa per l’acció d’una altra cosa
Des d' un punt de vista el motor és mogut per quelcom altre o bé el motor es mou independentment d’una altra cosa, és a dir, per si mateix .
Posa l’exemple de l’home que mou la mà, aquesta mou el bastó i aquest mou la pedra, però ja que tot i què tot estigui mogut per quelcom anterior al seu moviment, l’home no el mou ningú, per tant hi ha d’aver un primer motor que no sigui mogut per un altre, així que, degut que no li cal un moviment extern, es necessari que es mogui per si mateix.

Títol
El moviment pas a pas i el debat sobre el seu inici

Anàlisi
Ens trobem davant d’un fragment del filòsof Aristòtil (384-322)aC que pertany al llibre VIII de la Física i que tracta com a tema principal l’aspecte comu entre la física i la metafísica que destaca independentment de les dues: el primer principi o motor immòbil
El primer motor immòbil és la realitat suprema, l’explicació de la realitat del moviment
Tot moviment es mogut per una altra cosa, el que es mou l'anomenem mòbil i el que fa l’acció de moure és el motor, així que el primer motor immòbil és la causa eficient del moviment i també la causa final.
En el text ens planteja l’acció del motor de dues maneres.
La primera es basa en que el motor es mou gràcies a l’acció d’una altra cosa que el fa moure i forma una mena de cadena, per exemple l’home (motor) mou la mà(mòbil i motor) que mou una forquilla (mòbil i motor) que mou la carn (mòbil) i aquest ja no actua com a motor sinó només com a mòbil.
La segona manera es planteja els motors que actuen com a iniciador i com a finalitzador,és a dir, l’home és el motor que que es mou per si mateix , no per l’acció d’un altre motor, no actua com a mòbil i per últim, el penúltim terme de la sèrie: la forquilla, que és l’últim que actua coma motor, ja que la carn és únicament el mòbil.
Per tant en una cadena de motors i mòbils hi ha d’haver i es necessari un motor que es mogui independentment, només per la seva acció, i no per la d’una força externa.

Comparació
Jo veig un punt en comú amb el del filosòf presocràtic Anaximandre, per a ell també hi havia una mena de principi,de semidéu, tot i què és diferencia perquè per a aquest era creador però que també en certa manera regia i organitzava el món.
I també veig un aspecte en comú amb el demiürg de Plató.
El demiürg era una mena de semidéu ordenador, un principi etern, com el primer motor immòbil, que tot i què feia una tasca diferent, agafar una ideea del món intel•ligible i transformarla en una cosa del món sensible, veig una semblança, el fet de que tots dos mantenguin la idea de que del no res no pot sorgir res però que si que hi ha un principi que és, no va ser ni serà, que està en acte(segons el pensament aristotèlic). Malgrat tenir aquest punt en comú, Plató se centra més en allò abstracte, allò centrat en les idees pensaments, i Aristòtil intentra explicar-ho a través de la natura, ja aquesta no actua per atzar, sinó per el moviment de l'esfera dels estels fixos que gira (el primer motor immòbil ) que va movent els astres,inclòs el sol, menys la terra, que està al centre de l’Univers(geocentrisme).

Adjunto una presentació feta en video que resumeix molt bé i amb clars exemples el pensament aristotèlic.

ACTIVITAT 1. Comentari text 14 Aristòtil

2011-03-02T07:39:00.000-08:00

"I que l'acte no és només millor sinó també més valuós que una bona potència, és manifest a partir del que direm. En efecte, aquelles coses que es diu que tenen potència per a una cosa, tenen la mateixa potència per a les coses contràries: com, per exemple, allò que diem que té la potència d'estar sa, això mateix té també la d'estar malalt, i les té alhora; perquè és la mateixa la potència d'estar sa i la d'estar sofrint, la d'estar quiet i la de moure's, la d'edificar i la d'enderrocar, la de ser edificat i la d'esfondrar-se. Per tant, és possible, alhora, de tenir la potència per als contraris; els contraris, però, són impossibles alhora, i és impossible també que es donin els actes alhora (com, per exemple, l'estar sa i l'estar sofrint), de manera que un dels dos serà necessàriament el bé."

Idees principals
L'acte és superior a la potència. Allò que té potència per alguna cosa, també té potència per al seu contrari. Podem estar en potència d'estar sans o d'estar malalts. Però quan aquestes potències es converteixen en acte, ja no són possibles els contraris. No pots estar malalt en acte i estar sà en acte, hi ha d'haver algun dels dos que sigui el bé.

Títol

La superioritat de l'acte

Anàlisi
Aquest fragment és del filòsof Aristòtil, de la seva obra, Metafísica. La idea del fragment és clarament la teoria d'acte i de potència del filòsof. Podríem dir que la potència és allò el qual pot succeïr però encara no ha succeït, la possibilitat de ser quelcom o no ser-ho i l'acte, és l'assoliment de l'objectiu. Per exemple, nosaltres estem en potència d'estudiar a la universitat però l'any que ve estarem en acte.ens mostra la teoria de l'acte i la potència. Però podem estar en potència de dos contraris, per exemple podem estar en potència d'aprovar la selectivitat, però també de suspendre-la. Malgrat aquest fet, quan estem en acte de quelcom no podem estar-ho del seu contrari, no podem estar en acte de suspendre i aprovar, de viure i de morir, d'estar sà i malalt a la vegada...

Comparació
L'autor que més hi veig influenciat en aquest fragment a Heràclit. Heràclit d'Efes, anomenat també filòsof del canvi, exposava que tot està regit per contraris, que el món va cambiant segons una successió de contraris. Per tant, de la mort ve la vida, de la malaltia el benesar i així successivament, per tant, podriem aplicar la teoria de la potència i l'acte a Heràclit, dient que, quan el dia estar en acte de ser dia, està també en potència de ser nit, però quan està en acte de ser nit, no pot també estar en acte de ser dia, perque un cop assolit l'ésser, l'acte, no es pot també estar-ho a la vegada per al contrari. Podriem oposar en part la teoria de Parmènides, ja que Parmènides defensa un monisme ontològic, és a dir, un principi que no canvia, oposat a l'existència dels contraris.

Penses que en saps molt d'Aristòtil? Comprova-ho!

Comença el segon trimestre!

2011-03-02T07:28:00.001-08:00

Una vegada més, comencem el blog de filosofia amb les activitats d'aquest segon trimestre. Ens endinsarem dins dels pensaments de filòsofs claus durant la història de la filosofia com Aristòtil, René Descartes, Spinoza, Francis Bacon o Liebniz. Cada vegada queda menys per arribar a la fi, el nostre camí per arribar ser uns petits filòsofs està en el trajecte final, però encara no hem assolit la meta, falten unes quantes reflexions filosòfiques!

ACTIVITAT 9. Comentari text 7 de Plató

2010-11-05T19:46:00.000-07:00

El Demiürg com a causa ordenadora del món: Timeu, 28a i ss.
"Tot el que neix, neix necessàriament per l'acció d'una causa, perquè és
impossible que el que és pugui néixer sense causa. Sempre que l'artesà [el
Demiürg], amb els ulls dirigits cap a allò que és idèntic, es serveix d'aquest
model, sempre que s'esforça en realitzar en la seva obra la forma i les
propietats, tot el que produeix d'aquesta manera és necessàriament bell. Pel
contrari, si els seus ulls es fixessin en allò que ha nascut, si utilitzés un model
sotmès al naixement, la seva obra no seria bella. (...) Si aquest món és bell i el
Demiürg és bo, és evident que ha posat la seva mirada en el model etern. (...)
Perquè aquest món és la més bella de les coses que han nascut i el Demiürg és
la més perfecta de les causes. Així, el món que ha nascut en aquestes
condicions ha estat fet d'acord amb allò que és objecte d'intel.lecció i de
reflexió, i que és idèntic. Si això és cert, és també absolutament necessari que
aquest món sigui la imatge d'algun altre món."

Idees principals
Tot el que neix, neix per alguna cosa, per alguna raó. El demiürg, basant-se en allò del món intel·ligible, ho pren com a model, per fel quelcom del món sensible. S'esforça per fer el seu treball, necessàriament bell.
Si el demiürg es fixés en allò que ha sorgit, que ha nascut, el seu treball no seria bell.
El món és perfecte, és la cosa més bella, i el demiürg la més perfecta causa, així que el món concorda amb allò bell, etern, idèntic...

Títol

Demiürg, món i bellesa com a correspondència

Anàlisi

Aquest fragment pertany al Timeu, un diàleg de bellesa que ens explica l'origen del cosmos

Allò que neix, ha nascut perquè quelcom ha fet que sigui així, en les dues primeres línies es reflecteix una idea pròpia de Plató, com també d'alguns autors presocràtics, i d'altres, fins a l'aparició del cristianisme, que del no res no en pot sortir res.

El demiürg o artesà, el tipus de semidéu, es fixa en allò perfecte del món intel·ligible, la idea,

la qual transforma en una cosa del món sensible. De manera que si es fixa en una ideea, per exemple en la bellesa, perfecte, el seu treball serà bell, crearà una cosa bella, no perfecta però partin de la perfecció de la idea. Així que si el món és perfecte, ha nascut d'acord amb allò que és propi de la perfecció.

Comparació

Podem identificar la primera part del treball del demiürg, és a dir, el món intel·ligible, amb Parmènides, ja que aquest creu en la imperfecció de la matèria, del món sensible, i es basa enla perfecció i immutabilitat de les idees.

La segona part del treball del demiürg, és a dir la conversió d'una ideea en una cosa, el món sensible, la identificaria amb Heràclit, ja que aquest pensaba que la sealitat si que la percebem a través dels sentits.

A més podem comparar el demiürg amb el nous d'Anaxàgores també tenia la ideea de una causa o principi ordenador, identificat amb intel·ligència, anomenat nous.

Informació extra

2010-11-04T20:35:00.000-07:00

Quan l'Enric va introduïr el mite dels cavalls alats em va semblar interessant i per això he volgut buscar una mica d'informació i allò que transmet, per apart del mite de la caverna, saber sobre un altre mite.

Explicació del mite
En el diàleg "Fedó" Plató tracta la qüestió del l'essència i parts de l'ànima. Comença assenyalant que sembla més adequada, donada la dificultat del tema, l'exposició al·legòrica que la investigació racional i immediatament ens presenta el mite del carro alat. Vegem un resum literal del mateix: l'ànima és com una força natural que mantenen units un carro i el seu auriga, sostinguts per ales. Els cavalls i els aurigues dels déus són tots ells bons; els dels homes no. En el nostre cas, l'auriga guia una parella de cavalls, un de bonic i bo, un altre de lleig i dolent, pel que per a nosaltres la conducció resultarà dura i difícil.
L'ànima té com a tasca la cura del que és inanimat i recorre tot el cel. Quan és perfecta vola per les alturesalçàries i administra tot el món; en canvi la que ha perdut les ales és arrossegada fins que s'apodera d'una cosa sòlida on s'estableix prenent un cos terrestre. A causa de la força de l'ànima, aquest cos sembla moure's a si mateix i ambdós cos i ànima reben el nom de ser vivent.
La força de l'ala consisteix a portar cap a dalt el pesat, elevant-se cap al lloc on habiten els déus. El diví és bonic, savi i bo i això és el que més alimenta i fa créixer les ales; en canvi el vergonyós, el dolent i totes les altres coses contràries a aquelles els consumeix i els fa morir. Dirigides per Zeus, les ànimes dels déus i les dels homes marxenvan pel cel ordenant i cuidant tot. Després de realitzar la seva tasca buscaran el seu aliment cap al món supraceleste, cap a la realitat que es troba més enllà de la volta del cel. En aquest lloc es troba la Justícia, l'essència el qual ser és realment ser, l'ésser incolor, intangible, l'essència del qual és només vista per l'entenimententesa, pilot de l'ànima, i al voltant de la qual creix el vertader saber, però no la ciència de la qual cosa neix i mor, del relatiu, sinó la ciència de la qual cosa és veritablement ésser.
Les ànimes dels déus, ja que són conduïdes per dos cavalls bons i dòcils, ascendeixen sense problemes. La ment dels déus es nodreix d'un saber i entendre pur pel que en veure el que allà es troba, s'alimenta, s'omple de content i descansa fins que el moviment, en la seva ronda, la torna al seu lloc. Les ànimes dels homes pugen amb dificultat ja que el cavall que té mala constitució és pesat i inclina i fatiga a l'auriga que no l'ha alimentat convenientment. Així es troba l'ànima amb la seva prova dura i fatigosa.
De les ànimes humanes, la que millor ha seguit al déu i més se li assembla aconsegueix veure alguna cosa, d'altres no poden assolir la visió del ser, per la qual cosa els queda l'opinió per aliment, "el perquè de tot aquest empenyoramenttenacitat per divisar on és la plana de la Veritat, es deu que la pastura adequada per a la millor part de l'ànima és el que ve del prat que allà hi ha, i el que la naturalesa de l'ala, que fa lleugera a l'ànima, d'ell es nodreix. " Les ànimes que no han pogut entreveure res del que allà es troba es van gravitant plenes d'oblit i deixadesa, perden les ales i cauen a terra.

Interpretació del mite

l'ànima és el principi de vida gràcies al qual els éssers vius poden realitzar els moviments que li són propis;

les coses naturals estan dirigides i controlades per la divinitat (hipòtesi providencialista i teleològica que després trobarem en gran part de la filosofia posterior);

l'ànima humana participa d'alguna manera de la naturalesa divina, però també d'un principi oposat que la perverteix i la fa caure al món de la finitud, contingència i mort;

la part més excel·lent de l'ànima humana és semblant a la ment dels déus i, com la d'ells, es nodreix del coneixement;

davant la realitat física, més enllà de la Naturalesa, en l'"àmbit supraceleste", es troba l'autèntica realitat, l'ésser verdader caracteritzat com l'essència que roman sempre idèntica a si mateixa, que manca de propietats físiques ("incolora i intangible") i s'ofereix només a l'entenimententesa (dualisme ontològic);

la nostra destinaciódestí és en aquest món perfecte, món en el qual s'arriba bàsicament mitjançant la Ciència de l'absolut (la filosofia o dialèctica) no mitjançant el coneixement del relatiu i mudable (l'opinió);

ACTIVITAT 8. Comentari text 5 Plató

2010-11-04T16:01:00.000-07:00

Adjunto una imatge de la teoria de les idees amb exemples que ajuden a comprendre-la.

La naturalesa de les idees (Fedó, 78)
"- La realitat en si mateixa, que té un ésser que exposem en les nostres preguntes i respostes, ¿es presenta sempre de la mateixa manera i en idèntic estat, o cada vegada de forma diferent? La igualtat en si, la bellesa en si, cadascuna de les realitats en si, l'ésser, admet un canvi qualsevol? ¿O constantment cadascuna d'aquestes realitats que tenen en si i respecte a si mateixa una única forma, sempre es presenta d'idèntica forma i en idèntic estat, i mai, en cap moment i de cap manera, no admet cap canvi?
- És necessari, Sòcrates -va respondre Cebes-, que es presenti d'idèntica forma i en idèntic estat."

Idees principals
La realitat en un ésser es presenta tal com és, en si mateixa o és una realitat que va canviant?
L'ésser permet el canvi d'aquestes? o aquestes sempre es presenten d'una única forma i l'ésser no admet cap canvi?
En el fragment, diàleg de Sòcrates i Cebes, es formulen aquestes preguntes, que conclueixen en que les idees és necessari que es presentin d'una única i mateixa forma.

Títol
Una realitat sense possibilitat de canvi

Anàlisi
Aquest fragment pertany al filòsof Plató (427 a.C-Atenes), és un diàleg entre Sòcrates i Cebes, que pertany a la segona part del pensament platònic, la maduresa.
El text reflecteix allò que es debat en els aspectes ontològics de Plató i exposa el debat entre la realitat visible i la invisible de la teoria de les idees.
Sòcrates es pregunta si la realitat es presenta sempre de la mateixa forma, d'una única forma, immutable, idèntica o si es presenta amb possibilitat de canvi.
Cebes, basant-se en la base de la teoria, respon que les idees són immutables, en comptes de contingents, si fóssin contingents, amb possibilitat de canvi, no serien idees, sinó conceptes.

Comparació
M'agradaria comparar el text desde dos punts de vista. Primerament, amb la posició d'una realitat contingent, que es pregunta Sòcrates, i després amb la realitat que no canvia, de Cebes.
Segons la primera posició, la realitat es podria interpretar com a contingent, les idees es presenten d'una determinada manera, però mai mutables, és a dir, es poden presentar novment amb un canvi. Això es veu reflectit amb el pensament d'Heràclit, aquest autor presocràtic també pensaba que el món intel·ligible canviava, i amb la seva lluita de contraris ja que si, per exemple una ideea sense canviar (primer contrari) no existeix si existeix una ideea canviada (segon contrari).
en segon lloc, em referiré a Parmènides per parlar de la segona posició. Parmènides creu en un ésser immutable, inengendrable, que no canvia de forma, que és perfecte, així com les idees de la teoria d'aquestes, que són , independentment, petits éssers de Parmènides.

Saps qui va ser Cebes? Fés clic!

ACTIVITAT 7. Comentari "La ignorància de Sòcrates"

2010-10-30T13:10:00.000-07:00

La ignorància socràtica: Apologia de Sòcrates, 21 b-e.
"Considereu per què us recordo aquests fets: vull mostrar-vos d'on ha partit la
calúmnia. Havent sentit això vaig pensar entre mi: «¿Què vol dir el déu i quin
sentit té el seu mot? Car jo tinc consciència de no ésser savi, ni poc ni molt.
¿Què pot voler dir, dient que sóc el més savi de tots? No mentirà pas, car no li
és possible.» Durant molt de temps vaig restar perplex sobre què volia dir. A la
fi, ben a desgrat, vaig decidir-me a investigar-ho en la següent forma: vaig
anar a un home que passava per savi, convençut que amb ell provaria la veritat
de l'oracle, si és que podia provar-la enlloc, i aleshores podria dir-li: «Vet aquí
un home que sap més que jo, i en canvi tu has dit que jo sóc més savi.»
Examinat a fons l'home que m'havia proposat d'estudiar -no cal dir el seu nom,
era un dels nostres homes d'Estat-, en conversar amb ell vaig tenir la
impressió, atenesos, que l'home en qüestió semblava certament savi als ulls de
molta gent i sobretot als d'ell mateix, però en realitat no ho era; i aleshores
vaig provar de fer-li veure que ell prou es pensava ésser savi, però que no ho
era. Amb la qual cosa ja vaig ésser odiat d'ell i de molts dels presents; i mentre
me n'anava pensava entre mi: «Tanmateix, de més savi que aquest home bé
ho sóc, perquè ningú dels dos no sap res; però mentre ell es pensa saber
alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé res, no em penso saber. Sembla,
doncs, que jo sóc més savi que ell en aquesta mica: que, el que no sé, tampoc
no em penso saber-ho.» Aleshores me n'aní a un altre que passava per ésser
encara més savi, i em va semblar exactament el mateix; i així vaig fer d'ell i de
molts altres uns enemics meus."

Idees principals
Sòcrates es defensa d'aquells qui l'acusen, qui l'han condemnat.
Per això, mitjançant la ironia pròpia d'aquest, consulta a un no savi que afirma ser savi, i se n'adona de que no ho és. Sòcrates és més savi pel fet de que ningú dels dos (ni ell ni el "savi") sap res però l'hom s'ho pensa, i Sòcrates reconeix la veritat.
Títol
Pensa que sap, però no sap, ignora
Anàlisi
Es tracta d'un fragment de la primera etapa de Plató, la joventut, en la qual es tracta de diàlegs de Sòcrates i la seva doctirna, en comptes de la de Plató,, aquest fet és una eina per saber del pensament filosòfic de Sòcrates.
En el text es veu reflectida la idea principal d'aquesta primera etapa, el Què és déu? Què vol dir?. Déu és com l'ésser de Parmènides, perfecte, o és ésser no savi, normal?
Sòcrates segons el seu mètode socràtic, durant el text va intentant trobar la veritat absoluta, aquella que val per a tothom, és a dir, universal. També veiem reflectit, tot i que en un aspecte probablement diferent o més difícil d'interpretar, l'intel·lectualisme moral.
Pèr Sòcrates, el savi que diu ser savi, serà savi si sap el que és la saviesa, per tant Sòcrates sap que els aparentment savis no saben el que és la saviesa, aicí que no en són de savis. Sòcrates dedueis que si el fals savi pensa que és savi, i no ho és, Sòcrates serà més savi peñ fet d'adonar-se'n que aquell no en sap de saviesa.
Comparació
Sòcrates ensenya, transmet, fa que aquell qui l'escolta i n'apren d'ell, es trobi per dintre, però no cobra pel seu ensenyament, com és el cas dels sofistes.
Un punt en comú seria el fet de que tant Sòcrates com els sofistes es pregunten el "què és?" de les coses i tracten, amb mètodes diferents, d'esbrinar-ho.
Mentre que els sofistes entenen el relativiste com a eina per entendre la veritat, pensen que aquesta s'assoleix per mitjà d'opinions, quelcom es favorable, avantatjós per un, i aquesta mateixa cosa és desfavorable i desadvantatjós per l'altre, Sòcrates defensa el concepte universal, en aquest cas pensaria que hi ha un punt, un bé en el qual tothom hi coincideix.
Segons la meva opinió, si haguéssin estat els sofistes els qui s'haguéssin trobat en la situació que exposa el text, s'haguéssin quedat amb les opinions dels diferents dalsos savis per tal d'arribar a la veritat.
I finalment m'agradaria destacar el concepte del diàleg propi de Sòcrates, ja que ell busca la veritat fent curtes preguntes o afirmacions, que es pugin debatre mitjançant el diàleg.

Ja que el text parla de la defensa de Sòcrates, he volgut posar aquest video que explica una mica les causes de la seva calúmnia i l'actitud de Sòcrates envers aquestes.

ACTIVITAT 6. Dibuix del Mite de la Caverna

2010-10-26T10:43:00.000-07:00

En aquest dibuix del mite de la caverna he volgut representar de manera abstracta els seus símbols. En primer lloc, els objectes de formes, les ombres dels quals queden representades a la paret a causa de la llum.
Seguidament he dibuixat unes mans encadenades, simbolitzant els homes de dins de la caverna, encadenats, privats de llibertat, que l'únic que veuen són les ombres.

(si cliqueu a la imatge podreu llegir una introducció, seguída del mite)

ACTIVITAT 5. Comentari del Mite de la Caverna i símbols

2010-10-26T10:42:00.000-07:00

Aquest mite explica el fet de que hi han uns homes a una caverna, encadenats de peus i mans, assegunts de manera que només poden veure el fons de la caverna, no l’exterior. Darrere d’ells hi ha un foc que il•lumina la caverna. Hi ha un camí, pel qual passen persones que transporten siluetes d’objectes, les quals es reflecteixen, gràcies al foc, a la paret de la caverna.
Degut que allò és l’únic que veuen els presoners, per a ells la realitat, no són més que un conjunt d’interpretacions de la realitat.
Només els presoners que aconseguíssin lliurar-se de les cadenes, aconseguirien pujar i veure la realitat real.
El mite de la Caverna el trobem al llibre VII de la República. Podríem dir que és una de les obres més importants de la filosofía platónica, sinó la més important.
Defensa la teoría de les idees de Plató. Aquesta teoría es basa en la distinció entre dos conceptes:
- El món de les coses, de les aparences, de les ombres, que es perceben amb els sentits.
- El món de les idees, immaterial, al qual s'arriba a través del camí del coneixement.
En el mite de la Caverna, trobem el món de les coses a la caverna, a les ombres projectades a la paret, que són les còpies de la matèria del món sensible.
El món intel•ligible, seria l’exterior, el Sol, identificat amb el foc en el món sensible.
Les cadenes dels presoner simbolitzen la ideea de Plató del fet de que el cos és la presó de l’ànima, actua com unes cadenes de les quals ens hem d’alliberar.
Quan el presoner s’allibera de les cadenes, simbolitza aquest moment com de purificació de l’anima. A mesura que ascendeix pel camí, podrà conèixer la realitat. És un camí difícil, com la vida, un camí en el qual has d’aprendre i en el cual costa d’avançar.
Finalment podriem trobar una interpretació en la majoria d’éssers humans que queden a la “caverna”, és a dir, situant-nos en l’època de Plató, que només unes persones seleccionades podran accedir a la veritat, els filòsofs.

ACTIVITAT 4. Comparació entre Empèdocles, Anaxàgores i atomistes

2010-10-26T10:40:00.000-07:00

Els tres filòsofs són presocràtics, cadascun té el seu pensament. La idea de que del no res no en pot sortir res, que no hi ha un origen ni un final forma part de pensaments de molts filòsofs. Per exemple, Empèdocles defensa el seu principi, basat en una esfera que conté els quatre elements, foc, terra, aire, aigua mentres Anaxàgores defensa que tot es crea a partir d'homeomeries o llavors, i les combinacions adequades d'aquestes, de manera que tots els organismes contenen llavors de molts altres organismes. Empèdocles exposa també la seva idea de l'amor i l'odi, dos contraris que es complementen per que el cosmos s'equilibri. Mentres Empèdocles es reflecteix més amb el pensament d'heràclit, Anaxàgores s'identifica més amb Parmènides.
Demòcrit, va ser un filòsof presocràtic atomista, és a dir que refuta les tesis basades en allò abstracte, com la de Parmènides i en aquest cas, ja que les homeomeries son semblants a l'ésser, i exposa la seva teoria de que tot es matèria, i la matèria està formada per àtoms que es mouen en un buit necessari. Però per a mi els àtoms els identificaria amb les homeomeries, ja que reuneixen certes característiques. Per acabar, els atomistes refuten també la ideea principal de molts filòsofs del ésser, i posa com a opció el no ésser també, questió que donarà lloc a molts debats en filòsofs posteriors.

Per saber-hi més!
Empèdocles, Anaxàgores, Demòcrit

ACTIVITAT 3. Comentari text 7 de Parmènides

2010-10-26T10:36:00.001-07:00

Idees principals

L'ésser és únic, immortal. No és, no ha sigut ni serà, perquè si hagués sigut, quin seria el seu orgien? Perquè hauria d'haver nascut quelcom del no res? Del no res no pot sortir res.

L'ésser no ha nascut, ni morirà, perquè és perfecte i això no deixaria que ho fós.

Títol

Immutable, inengendrable, perfecte, l'ésser

Anàlisi del text

Parmènides defensa el seu principi més important del seu pensament, l'ésser. El text reflecteix el monisme ontològic de l'autor, ja que l'ésser és inengendrable, perdurador, etern, únic, que no es mou. L'ésser no ha pogut néixer, perquè llavors hi hauria un origen, el no res, i del no res no en pot sortir res.L'ésser és perfecte així que o és o no és. Mitjançant el text també podem veure la forma que té Parmènides d'expressar dues idees contràries per escollir, argumentant-les.

Comparació
Parmènides és un autor presocràtic, que expressa les seves idees, les quals califica com a immutables. En canvi Heràclit i les seves idees, donen lloc al desenvolupament de certs

conceptes i a diverses opinions. Mentre que Heràclit defensa el monisme dinàmic, és a dir, el principi que canvia, mutable. Parmènides és tot el contrari, parteix del monisme ontologic és a dir allò que roman immutable, que no ha canviat i que no cambiarà, és a dir, allò perfecte.

Segons la meva opinió, Heràclit i Parmènides tenen un punt en comú. Heràclit defensa la lluita de contràris, el dia i la nit, la vida i la mort, tot hi que amb coses que podem rebre per l'experiència sensible, però Parmènides també fa una mica aquesta lluita amb l'ésser, o és, o no és, o va néixer o no va néixer, si és no pot no ser (contraris). És per això que crec que hi ha un punt en comú.

A continuació un deixo un quadre comparatiu entre Heràclit i Parmènides

Si no es veu ve, us deixo l'enllaç

ACTIVITAT 2. Heràclit i Parmènides

2010-10-26T10:35:00.000-07:00

-

Heràclit i Parmènides respectivament

Idees
En el fragment d’Heràclit,exposa la seva idea principal de la seva teoria el fet del monisme dinamin una realitat o univers que canvia. El fet de que el món canviï,és degut a la lluita de contraris segons l'ordre del temps, tot té el seu contrari, és una lluita entre la presència i la no presència. L'autor parla de la discòrdia pel fet de que per exemple, si hi ha dia no hia ha nit,si hi ha justícia, no hi ha injustícia i així aquesta guerra va succeïnt, no perquè si, el que és, és perquè ha de ser.

En el fragment de Parmènides, l’autor defnesa que allo que pensem ,és, i allò que podem pensar i que no podem dir, no és. L'aurtor pretén que ens adonem de que els sentits ens enganyen, de que l'hombe camina ignorant creient que els sentits expressen la veritat però allò que percebem per mitjà dels sentits són només aparences (via dels sentits). El filòsof no està d'acord amb l'existència del ésser i del no-ésser a la vegada, segons ell, l'ésser és l'únic que existeix. Finalment podem interpretar el fet de que només la raó o lógos et porta a la veritat i són els sentit els que no deixen assolir-la.

Títol- Allo comú i allo que es tria

Comparació
Tots dos autors defensen les seves idees principals de la seva teoria, però que són completament contràries. Els dos son monistes pero mentre Heràclit defensa el monisme dinàmic, és a dir, un univers que està en constant canvi, que està sempre en lluita (lluita de contraris), Parmènides critica la concepció d'Heràclit i la refuta, defensa el monisme ontològic, perquè per a ell res no canvia, i hi ha un ésser, perfecte immutable, inengendrable, homogeni continu...

Biografia de Heràclit (pàgina semblant a la wikipedia anomenada wikifilosofia)
Biografia de Parmènides

ACTIVITAT 1. Comentari pàgina 11. Anaximandre de Milet

2010-10-25T10:34:00.000-07:00

"D’allà d’on ve el naixement als éssers, allà troben també la seva destrucció, segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia, segons l’ordre del temps."

Idees
Aquest fragment fa referència a la idea més important que exposa Anaximandre, l'ápeiron, segons el qual tot segueix un ordre, una rutina, res romàn estable tant en la natura com en allò material.

Comentari
Nosaltres naixem, anem canviant física i moralment fins que tornem a ser el no res, el que erem abans de néixer, el mateix passa amb una planta, aquesta abans de créixer és inexistent, i després ho tornarà a ser, o amb l'univers, si s'aplica la teoria la qual defensa que l'univers i tots els planetes es concentraran en un punt, com a l'inici.
La realitat llavors, és quelcom inestable,, que va canviant segons l'ordre del temps, que regeix els determinats cicles de cada cosa, com per exemple el cicle de la nostra vida,, d'un arbre, d'un insecte.
La vida en general, el dia a dia, està plena de cicles, de períodes que comencen igual i acaben igual i que es van repetint.

Títol
L'àpeiron com a principi i fi

Comparació
De moment aquest text només és possible compararl-lo amb Tales de Milet, filòsof del segle V a.C, que, com Anaximandre, és monista, és a dir, defensa un sol prinicipi, però en el cas de Tales, té com a arkhé l'aigua. Tales era un gran observador de la natura, i es va adonar que l'aigua era necessaria per a la nostra vida diaria, per a tot, i són aquestes observacions les que van fer pensar a Tales que l'aigua era l'arkhé. Anaximandre en canvi, no pensava que l'arkhé fós quelcom material, com Tales, així que per a Anaximandre era quelcom abstracte, l'ápeiron.

Vols saber una mica més sobre Anaximandre? Fés clic!

Comencem la segona etapa!

2010-10-25T10:25:00.000-07:00

Després d'aquesta merescuda i esperada pausa d'estiu, comecem una nova etapa de cara al nostre futur, i per tant de cara també a la nostra assignatura de filosofia, l'última etapa i potser la més important per a molts.
Quan assolim la nostra meta, al juny de l'any que bé, molts records ens quedaran a la memòria, sobretot quan ens adonem que cadascú ha escollit un camí, i que el present d'ara, serà passat.

Així que iniciem el curs amb energia i també el blog de filosofia.

Fins aviat

Final d'aquesta primera etapa

2010-05-31T12:43:00.000-07:00

Un any més, una aventura més, un pas més per a la fi del camí que seguim, un any especial, en el que hem treballat força, hem viscul ple de coses, hen sentit bones i no tan bones emocions, hem pres desicions importants, hem vist més enllà del nostre present, hem posat un peu en el nostre futur, hem conegut persones que ens han guiat per aquest camí, que ens han ajudat, que ens han motivat a no rendir-nos, ens hem format com a persones, hem esbrinat per sort o per desgràcia el que ens espera a partir d'ara, hem millorat coses, potser n'hem empitjorat d'altres, hem après a millorar, a prendren's les coses amb calma... hem tingut una oportunitat, de al qual hem sapigut treure'n profit.

Bon estiu a tothom.

ACTIVITAT 32. Presentació de power point TEMA 11

2010-05-29T07:24:00.001-07:00

C:\Fakepath\Power Point Politica Filo

View more presentations from martaolmos.

ACTIVITAT 31. Definicions TEMA 10

2010-05-29T07:23:00.000-07:00

Virtut: la capacitat de sobresortir.

Intel•lectualisme moral:posició filosòfica que identifica la saviesa amb la virtut.

Eudonisme:que identifica el bé moral amb la felicitat o capacitat d'autorealització.

Hedonisme: Teoria que relaciona el bé amb el plaer.

Felicitat (Aristòtil):La felicitat és relacionada amb la activitat intel•lectual.

Virtut moral (Aristòtil):És el terme mitjà entre dos extrems: l'un per defecte i l'altre per excés.

Apatia (estoics): És la capacitat de no sentir dolor, de fer-se insensible per assolir la felicitat.

Simpatia: Capacitat de posar-se en el lloc de l' altre.

Utilitarisme: Teoria que té com objectiu aconseguir la màxima felicitat per al major nombre de persones.

Aritmètica dels plaers: els plaers són mesurables ja que tots els plaers són iguals en qualitat.

Ètica deontològica: la moral s'ha de basar en el deure i no en la finalitat.

Imperatiu hipotètic: Imperatiu que obliga només a les persones que volen aconseguir un fi.

Imperatiu categòric: Imperatius que obliguen de forma universal.

Dignitat humana: Els éssers humans han de ser tractats com un fí no com un mitjà.

Intuïcionisme dels valors : Els valors no es capten per mitjà de la raó o dels sentits, sinó per mitjà dels sentiments.

Clica a la imatge

ACTIVITAT 30. Comentari de text: CÀLCUL DELS PLAERS I ELS DOLORS

2010-05-29T05:15:00.000-07:00

Clica sobre la imatge

-Idees principals

Tenir el coneixement adequat dels desitjos i intentar aconseguir-los és un pas per aconseguir la felicitat.

L'ésser humà evita el dolor, busca el plaer perque en el plaer comença i acaba la vida feliç, en el plaer absolut culmina la felicitat.

El nostre objectiu és el plaer, és el bé primer i al qual arribem rebutjant allò que no ens beneficia. A vegades després de patir el dolor sorgeix un plaer major. No tots els dolors s'han d'evitar i tots els plaers s'han d'escollir.

-Títol

Recerca del plaer com a bé primer

-Anàlisi

L'autor en aquest text expressa que la felicitat comença i culmina quan obtens el plaer absolut.

La vida és un procés constant de selecció de plaers i rebuig de dolors. Defugim o evitem els dolors que després de jutjar-los considerem que ens provoquen un mal major.

Segons un altre punt de vista que expressa l'autor, hi ha dolors que no evitem, ja que, deprés de patir-los produeixen un plaer en el subjecte que és major i que mereix haver patit el dolor.

Finalment, està clar que no tots els plaers s'han d'escollir i tots els dolors s'han de rebutjar o evitar, hi ha plaers poc duraders que el poden arribar a un dolor permanent, o a l'inrevés.

Per tal de fer un judici desiciu de totes les coses, hem de considerar allò que els facilita i ens permet seguir en el nostre camí i allò que ens dificulta o ens impossibilitza seguir.

AVTIVITAT 29. Documental de Sartre

2010-05-29T04:50:00.000-07:00

1. A quin corrent filosòfic pertany?
Existencialisme.

2. Quina concepció de la llibertat defensa?
Tots els éssers humans som completament lliures, creu en la llibertat absoluta. Odiaba l'ordre i li agradaba fer el prohibit.

3. On va estudiar?
A París a l’École Normale Supérieure.

4. Nom de la seva companya.
Simone de Beauvoir.

5. Quin és el precedent filosòfic de Sartre?
La fenomenologia de Husserl i també influenciat per Heidegger.

6. Què significa que l’existència és contingent?
Que esxistim però podiem no haver existit.

7. Títol de la seva primera novel·la important.
La nàusea.

8. L’existència té sentit?
No, Sarte diu que l'existència consisteix en el que tu fas d'ella, ho reflecteix a La Nàusea.

9. Com es titula la conferència de Heidegger que el va influir?
Què és la metafísica?

10. Títol de la seva revista.
Les Temps Modernes.

11. Quina és la seva posició sobre Déu?
-L'ésser humà és lliure, Déu no existeix, perquè si Déu existís l'home no seria lliure.

12. Què significa l’infern són els altres?
Els altres sempre penaran i opinaran sobre nosaltres, i potser ensfaran sentir malament.

13. Títol del llibre que marca la seva incursió en el marxisme.
Crítica de la raó dialèctica.

14. Any que va rebre el premi Nobel. Perquè el va rebutjar?
1964, perquè deia que havia de rebutjar tot coneixement i distinció, i que la cultura havia de ser desenvolupada directament sense passar per cap institució.

15. Per què va ser un inspirador de la revolta del 68.
Estava en contra de l'opressió de l’estat.

16. Títol del diari extremista que va dirigir.
La cause du peuple.

17. Què significa revolució perpètua?
La revolució és contínua, no hi ha moment en que s'acabi.

18. Què opina sobre el terrorisme?
- Que és la bomba atòmica dels pobres.

19. Què significa que pensava contra ell mateix?
Que has de posar en dubte tot allò que t’han ensenyat, que has après.

20. Què significa que Sartre era una brúixola ètica?
Que orientava a la gent cap a la seva forma de pensar filosòfica i la gent el seguia.

ACTIVITAT 28. Definicions TEMA 9

2010-05-29T04:30:00.000-07:00

Temperament
Conjunt de sentiments i passions, que resulta difícil de modificar. El temperament és innat.
Amoral
Aquell que no té sentit moral
Consciència moral
Capacitat humana de distingir entre el bé i el mal.
Responsabilitat
Capacitat de respondre davant dels nostres actes
Llibertat externa
Manca de coacció externa
Llibertat interna
Manca de coacció interna
Condicionament
Absència d’una llibertat absoluta i total, però amb llibertat suficient com per ser responsable dels propis actes.
Destí
llei que regeix l'univers per la qual tot succeix fatalment.
Determinisme genètic
el nostre codi genètic determina les nostres accions vitals
Determinisme físic
Tota causa té un efecte, i tot efecte ve donat per una causa.
Determinisme econòmic
El comportament el determina la classe social a la que pertanyem.
Existencialisme
Existència anterior a l'essència, primer existim i desprès ens fem
Indeterminisme
afirmació radical de la llibertat
Racionalitat econòmica
Escollir maximitzar beneficis, i minimitzar costos
Autonomia moral
El subjecte es dóna la llei a si mateix
Nivell preconvencional
Nivell de l’autonomia moral on la persona té per just el que satisfà els seus interesso.
Nivell postconvencional
Nivell d’evolució de l’autonomia moral on la persona considera just allò que concorda amb les lleis pròpies de la societat.
Nivell postconvencional
Nivell d’evolució de l’autonomia moral on les persones distingeixen les normes de la societat i els principis morals universals.
Lògica de l'atenció
Desenvolupar el sentit de resposabilitat i compassió per aquells qui ho necessiten, començant per les perosnes que tenimk més aprop.
Principi de responsabilitat
Assumir responsablement les nostres accions per poder deixar a les generacions futures un món millor.

ACTIVITAT 27. Comentari de text: L'home, artífex de la seva pròpia vida

2010-05-23T11:46:00.000-07:00

-Biografia de l'autor

Nascut a Corduba (l'actual Còrdova), Sèneca fou el segon fill d'Hèlvia i Marc (Luci) Anneu Sèneca, un ric retòric conegut com a Sèneca el vell. El seu germà gran, Luci Juni Gal·lió, fou procònsol a l'Acaia (on segons antics documents cristians es va trobar amb l'apòstol Pau cap al 52). Sèneca fou l'oncle del poeta Lucà, a través del seu germà petit, Marc Anneu Mela.
La tradició diu que va ser un nen malaltís, i que estudià a Roma. Aprengué retòrica, i fou iniciat en la filosofia estoica per Àtal i Sotió. Degut a la seva malaltia s'estigué a Egipte des del 25 al 31 per ser curat.
daiEn tornar, s'establí amb èxit com advocat. Cap a l'any 37 per poc morí, degut a problemes amb l'emperador Calígula, que només li perdonà la vida perquè pensava que la seva mala salut acabaria amb ell. L'any 41, Valèria Messal·lina, esposa de Claudi, convencé el seu marit de desterrar Sèneca a Còrsega acusat d'adulteri amb Júlia Livil·la. Passà aquest exili ocupat en la l'estudi de la natura i la filosofia, i escrigué les Consolacions.
L'any 49, la nova dona de Claudi, Agripina, el cridà a Roma per educar el seu fill, Luci Domici Aenobarb, que esdevindria l'emperador Neró. Després de l'assassinat de Claudi el 54, l'emperadriu assegurà el tron pel seu fill Neró, en comptes del seu fillastre Britànic.
Els seus primers cinc anys, el quinquennium Neronis, Neró governà sàviament sota la influència de Sèneca i del prefecte pretorià, Sext Afrani Burre. Però aquests aviat perderen la influència, i el seu regnat esdevingué tirànic. Amb la mort del prefecte l'any 62, Sèneca es retirà, per poder dedicar-se a estudiar i escriure.
El 65 fou acusat d'implicar-se en un complot per matar l'emperador, la Conspiració de Pisó. Sense cap judici, Neró li ordenà de suïcidar-se. Tàcit ens narra la seva mort. A la seva dona, Pompeia Paulina, que intentà també matar-se, li fou ordenat per Neró de viure.

-Títol

Llibertat d'elecció?

-Idees principals

Sèneca en aquest text exposa una altra manera de veure la felicitat. L'autor defensa que hem d'aprendre a conviure en pau i serenitat amb el món que ens envolta.
Tothom està exposat a la naturalesa, que ens condiciona.

-Anàlisi del text

Les persones tenim la felicitat com a fi últim, la vida és un camí el qual seguim per aconseguir quelcom que ens espera al final, per arribar a la notra meta, que és la felicitat. Per assolir-ho hem de viure en harmonia, hem d'establir una convivència entre tot allò que ens envolta i ens condiciona, com la natura, i que no podem canviar.
Podriem identificar aquest text amb el determinisme, ja que aquesta posició filosòfica també defensa que estem determinats per una sèrie de facotrs, és a dir , que no gaudim de llibertat absoluta, i a més, aquests factors són incotrolables i ens condicionen.

ACTIVITAT 26. Un dilema hipotètic

2010-05-23T11:24:00.000-07:00

A Europa viu una dona que pateix un tipus especial de càncer i es morirà aviat. Hi ha un medicament que els metges pensen que la pot salvar, És una forma de radio que un farmacèutic de la mateixa ciutat acaba de descobrir. La droga és cara, però el farmacèutic està cobrant deu vegades el que li ha costat fer-la. Va pagar 200 euros pel material i n’està cobrant 2000 per una petita dosi. El marit de la dona malalta, Heinz, demana diners a tothom que coneix, però només pot reunir 1000 euros, la meitat del que costa. Li diu al farmacèutic que la seva zona s’està morint i li suplica que li vengui el medicament més barat o que deixi que li pagui més endavant. El farmacèutic diu:
- No, jo el vaig descobrir i en trauré diners.
Heinz està desesperat i pensa atracar l’establiment per robar el medicament per a la seva dona.

PREGUNTES:

1. Heinz ha de robar el medicament? Per què o per què no?
Legalment no hauria de robar-lo però jo crec que ho hauria de fer perquè tots ho fariem, en una situació de desesperació com la de Heinz i a més havent suplicat el medicament abans.

2. Si Heinz no estimés la seva dona, hauria de robar el medicament per ella? És Heinz responsable del que li passi a la seva dona? Per què o per què no?
Ho hauria de fer, perque les persones som iguals, pero crec que no ho faria perque no hi hauri sentiment i si, és en un cert aspecte responsable, ja que té la solució a les seves mans, però amb unes conseqüències.

3. Té Heinz la mateixa responsabilitat amb la seva dona en cas que no l’estimi? Per què o per què no?
Si, si que la tindria, ja que la persona que no estima és igual que la seva dona.

4. Si suposem que la persona malalta no és la seva dona sinó un estrany, Heinz ha de robar el medicament? Per què o per què no?
Ha de robar per salvar a qualsevol, però ni Heinz ni ningí ho fariem, no podem arriscar tant per una persona per a la qual no hi tenim sentiment.

5. La gent ha de fer qualsevol cosa per salvar la vida dels altres en qualsevol cas?
Ho ha de fer dins dels límits establerts.

6. El fet que Heinz robi contra la llei. Això fa que sigui moralment dolent? La gent ha de fer tot el possible per evitar anar en contra de la llei?
No fa que sigui dolent, en aquest cas crec que el mitjà justificaria el fi.

A continuació us adjunto el tràiler d'una pel·lícula "Un buen hombre", el protagonista de la qual entra a casa d'un íntim amic seu sense que aquest el vegi i veu com assassina la seva dona. Aquest se sent en un compromís enorme al no saber que decidir.

ACTIVITAT 25. pàg 154. excercici 2

2010-05-23T11:18:00.000-07:00

2. Fes la distinció entre bones raons, raons mediocres i aquelles que no constitueixen cap raó.

Alicia: I tant que la votaré. Sempre defensarà les coses en les que creu.
BONA

Víctor: No obtindrà el meu vot. No té sentit comercial, ni per vendre gelats.
DOLENTA

Nèstor:Em moro per votar-la, es guapíssima!
DOLENTA

Rosanna:Per què he de donar-li suport? Què ha fet per mi?
DOLENTA

Roser: No ha d'esperar a que la gent li digui el que ha de pensar. Pensa per si mateixa.
BONA

Daniel: Per això mateix no la votaré, perquè no li importa gens el que pensen els altres.
BONA

Emília: No puc imaginar-me votant algú que porta mitjons blancs.
DOLENTA

Artur: Anna no és el seu nom de veritat. El seu nom real és Agapita. Imagina't què s'ha pensat, intentant enganyar-nos. No puc suportar la gent cínica.
MEDIOCRE o DOLENTA

ACTIVITAT 24. pàg. 154 excercici 1

2010-05-23T10:49:00.000-07:00

Filla: Mama, per què he de ser jo sempre qui despara la taula mentre el meu germà no fa res?
Mare: No t'adones que ell és un noi? Aquesta feina és de dones.
És una raó dolenta, veiem el masclisme per part de la mare, una raó de la qual avui en dia encara se'n fa ús.

Maria: Per què portes sempre aquests ninots als exàmens?
Joan: Perquè em porten sort. En els exàmens de la primera avaluació els duia i vaig aprovar totes les assignatures.
És una raó mediocre, el Joan associa el fet d'aprovar amb els ninots, no és una raó bona, ni dolenta, és una opinió rebutjable, per tant, mediocre.

Telenotícies: Avui al matí Transilvània del Sud ha atacat Transilvània del Nord. La raó de l'atac ha estat que Transilvània del Nord acumulava tropes a la frontera.
Jo calificaria aquesta raó com a bona, tot hi que el mijtà es dolent però la finalitat és bona, si comencem a llegir la frase, pensem que la raó es dolenta, pèrò quan l'acabem trobem una justificació correcta per l'atac esmentat.

Mare: Perquè t'ho ordeno jo, que sóc la teva mare!
Mafalda: Si és qüestió de títols, jo sóc la teva filla!
I ens vam graduar el mateix dia!O no?
Aquesta raó és bona, la justificació és rebuscada i intel·ligent.

ACTIVITAT 23. Pàg. 153 excercici 3

2010-05-23T10:23:00.000-07:00

- Justifica el tipus d’argument de les expressions següents i indica si tenen alguna fal·làcia. Justifica la resposta.

1.Ningú no ha demostrat que no existeixin els extraterrestres; per tant, existeixen.
Argument Ad ignorantiam, és una fal·làcia.

2.Ningú no ha demostrat que no existeixin els extraterrestres; per tant,
probablement existeixen.
Argument Ad ignorantiam, no és una fal·làcia.

3.Per què Cervantes va escriure novel·les? Perquè era escriptor.
Argument circular, no és una fal·làcia.

4.Tothom diu que la lliga de futbol està trucada, per tant deu ser veritat.
Argument Ex populo, és una fal·làcia.

5.No et fiïs d’en Lluís, la seva germana no és sincera.
Argument Ad hominem, és una fal·làcia.

6.Com és que insisteixes tant que no deixi els estudis, si tu els vas deixar i et vas posar a treballar als 16 anys?
Argument Ad hominem (tu quoque) no és fal·laç.

7.Si faig el que vol el meu germà petit, la propera vegada hauré de tornar-li a fer-li cas. I així successivament. Sempre hauré d’acontentar-lo i això no pot ser. Per tant, és millor no atendre a les seves peticions des del principi.
Argument del Pendent relliscós, és una fal·làcia.

8.S’ha trencat la cama perquè ahir vaig desitjar que li passés una cosa dolenta.
Argument de la falsa causa, és una fal·làcia.

ACTIVITAT 22. Doc2 p.139 Comentari de text

2010-02-19T14:11:00.000-08:00

1. Idees principals del text
L'autor parla de l'home i del nostre món, un món simbòlic, l'entorn de l'home. Aquest posseeix i/o adquireix una sèrie de facotrs que el condicionen i determinen.
Aquest entorn en el que ens situem i del que estem enbvoltats pot canviar la nostra manera de pensar. L'home no pot pensar de forma objectiva estan envoltat del món simbòlic.
2. Títol
L'ésser simbòlic
3. Anàlisi
L'autor d'aquest text, Cassirer diu que les persones som animals simbòlics i culturals. segons Rousseau, l'ésser humà a través de la cultura empitjora, en comptes d'anar a millor, és un deteriorament . L'home no pot escapar de la seva cultura, sinó que la solució és adaptar-se al seu entorn. El món que descriu és una sèrie de símbols, dels quals en són l'art, la religió,llenguatge,cultura, tot això forma part d'una xarxa simbòlica L'individu no pot afrontar la realitat de forma immediata. Com més simbòlics som, menys coneixem la realitat física . Per coneixer món ila realitat, són necessaris aquesta sèrie de símbols.

ACTIVITAT 21. Definicions Tema 6

2010-02-19T14:10:00.000-08:00

Animal cultural: L’ésser humà és un animal peculiar, que s’obre a l’ordre cultural: al llenguatge, la tècnica , la moral, el dret, l’economia, l’art, la ciència i la religió...
Individu: és qualsevol ésser complet que pertany a una espècie, sigui animal o vegetal. Individualisme possessiu: Segons aquesta teoria (egoisme ètic), cada ésser humà és l’únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles.
Sociabilitat natural (Aristòtil): necesita la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se d'acord amb les capacitats pòpies.
Estat de natura: estat original abans de la sociabilització.
Guerra de tots contra tots: Els éssers humans viuen en una associació caòtica, en la qual cadascun, mogut per l’egoisme propi, està en lluita permanent amb els altres.
Antropologia cultural: És l’estudi de les cultures humanes. Estudia la manera de viure dels diferents grups humans i l’evolució que ha experimentat.
Socialització primària: Té l’objectiu d’introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa el si de la família durant la primera etapa de la infantesa.
Socialització secundària: És un procés pel qual s’interioritzen mons institucionals que contrasten amb el món de base adquirit en la socialització primària.
Cultura: Conjunt d’artefactes, idees, valors, tradicions i costums que un determinat grup accepta com a pròpies.
Subcultura: maneres i nivells de viure una mateixa cultura
Contracultura: moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica .
Nous moviments socials: manifestació contracultural. Intenten trobar un sentit a l’existència per diferents mitjans (Internet, xarxes socials...).
Etnocentrisme: analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, que es converteix en la mesura per valorar les altres.
Racisme: defensa l’existència de races superiors i races inferiors.
Aporofòbia:consisteix en el rebuig i el menyspreu envers el pobre.
Interculturalisme: parteix del respecte a les altres cultures, però supera les mancances del relativisme cultural perquè propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat.
Relativisme cultural: analitza les diverses cultures des dels seus propis valors i no des d’una cultura aliena, i recomana la tolerància cap a les diferents expressions culturals.
Universalisme: hi han valors universals i una moral per a tots les cultures.
Multiculturalisme: És dóna quan en un grup hi conviuen diverses cultures o ètnies.
Contractualisme: l' ésser huma no és sociable per naturalesa, si´nó que estableix un contracte.

ACTIVITAT 20. Com podem conviure amb les diferents cultures?

2010-02-19T09:09:00.000-08:00

Per poder viure en pau i sense discriminacions ni racisme, segons la meva opinió, s’haurien de respectar totes les cultures i religions i les maneres de pensar. El respecte és fonamental per poder parlar d’una convivència en harmonia entre les diferents cultures i religions del món. Hem d’aprendre a respectar les diferencies però la falta de coneixement dels diferents costums fan que es donin malentesos que creen conflictos i conclusions que poden ser falses. Entenc que si una persona va a un país, a la gent d’allà li agrada que es comporti com a tal, i pot adaptar-se als costums extrangers, pero també crec que la gent que ve aquí s’hauria d’adaptar també a les postres costums. Per mí no són necessàries les discriminacions i el racisme que hi ha actualment, és una quesito d’igualtat, si la gent arribés a un acord, seria molt més fácil arribar a una convivècia enriquidora perque així com diu la carta de pau de l’ONU, «Las personas, por el sólo hecho de existir -habiendo podido no existir-, tenemos una relación fundamental: ser hermanos en la existencia».
Hi ha una gran dificultat en assolir aquest objectiu ja que les diferències entre els ideals de les cultures són abismals, allò que es considera atemptar contra la llibertat de les persones per a una religió, per una altra és totalmente obligatori o normal, allò que en la Nostra religió es consideren temes tabús, en les altres religions son les principals característiques que les definiexen.
Si ja es difícil el fet de conviure en un simple país, ho es molt més a nivell mundial. Si per exemple, a Espanya ja existeixen moltes maneres de pensar com son els partits polítics, i ja hi ha alguns enfrontaments i desacords entre la societat malgrat es comparteixi una religió o cultura, amb altres paísos els enfrontaments serien pitjors, la dificultat augmenta. Però la majoria de les persones no podem parlar profundamente dels conflictes perque ignorem i desconeixem gran part dels ideals de les altres religions.
Així que en conclusió, crec que es podría millorar la situación envers al racisme i la xenofòbia i les dificultats i desigualtets que hi ha actualmente, si cadascú, sigui d’una religió o d’una altra, pensi d’una manera o d’una altra, posa una mica de la seva part per estabilitzar aquesta situació.

ACTIVITAT 19. ACTIVITAT 3 p.133

2010-02-14T12:47:00.000-08:00

3. Analitza el contingut de les afirmacions següents i indica com les valoraria algú que assumís una actitud intercultural.
Jo et tolero, admeto que les entenguis així, però cadascú a casa seva.
Els immigrants que viuen al nostre país han d’acceptar totes les nostres formes de vida.
Es tractaria de relativisme cultural, ja que el subjecte entén la manera de pensar de l'altra cultura però posa limitacions i no promou la relació amb les altres cultures, es probable que apareixi una mica de racisme, que el relativisme no pot evitar.
L'interculturalista intentaria arribar a un acord per conviure en pau i bé amb l'altra cultura.

És ls immigrants que viuen al nostre país han d'acceptar totes les nostres formes de vida.
Es tracta d'etnocentrisme, ja que el subjecte analitza l'laltra cultura desde la seva i aquesta es converteix en mesura per valorar l'altre, aquest ha d'adaptar-se a la nostra cultura.
L'interculturalista mantindria una actitud dialogant, amb tolerància activa com l'universalista.

És normal que apareguin barris aïllats de gitanos, perquè són gent amb una forma de vida pròpia; no hi veig res de negatiu.
Jo diria que és una mica de relativisme, ja que tolera i no posa en contra res envers els gitanos, no hi veu res de greu, però no mostra interès per establir el diàleg.
L'interculturalista intentarua integrar aquests barris de gitanos i no es mantindria al marge, hi hauria un terreny comunitari per les diverses cultures.

Com han de tenir feina els immigrants si no en tenim nosaltres
Es tracta de l'etnocentrisme, no tracta als immigrants com als espanyols, amb aquesta frase es nota que ell creu que són inferiors, podria haver una mica de xenofòbia i, clarament, l'aporofòbia.
L'interculturalista veuria l'altra cultura al mateix nivell que la nostra i no li faria res si un immigrant troba feina i un d'aquí no, ja que per a ell tots són persones amb els mateixos drets.

És impossible entendre’s amb els paios!
Es tracta del relativisme, ja que exposa que la comunicació amb els altres països i cultures és imossible.
L'interculturalista tindria com a objectiu promoure el diàleg i solucionar els problemes mundials.

Si al seu país no hi estan bé, és culpa seva. Què podem fer-hi nosaltres?

Es respecta l'altra cultura, és manté al marge, no te interés en dialogar amb l'altra cultura: reativisme.

L'interculturalista s'interesaria per saber-hi més i mostrar la seva colaboració amb l'altra cultura.

ACTIVITAT 18. La ciutat, font de civilització pàg.130

2010-02-14T12:04:00.000-08:00

- Què enten l'autor per "civilització? Entén com a civilització una responsabilitat de la ciutat,´el que fa que siguem éssers sociables. segons l'educació que rebis a la civitas, així seràs de culte i per tant, de civilitzat.

-Quina és la contribució de la ciutat a la civilització? La ciutat és la font de civiliztació de la cultura, ensenya a ser civilitzat, ens domestica, ens ensenya cultura, moralitat, és un instrument civilitzador d'educació.

-Ciutats que hagin estat influents i contribució: França, Espanya, van influir en l'hàbit de construïr una catedral a cada ciutat, Atenes va influïr en la democràcia, Roma i Barcelona van aportar els moviments de caràcter cultural com l'Humanisme, Renaixença i Modernisme,Nova York i Hong kong influeixen en les formes d'economia, Jerusalem (imatge) en l'àmbit religiós.

ACTIVITAT 17. Comentari de text p.129 doc. 5

2010-02-14T12:02:00.000-08:00

1. Idees principals
La idea que ens transmet el text es què la cultura és una forma de viure, on l'home s'educa. Aquesta està integrada a la nostra societat i és imprescindible per adaptar-nos a ella. La cultura forma part de la vida de tots els éssers humans.
2. Posa un títol al text
La cultura, sempre present
3. Anàlisi del text
L'home viu amb la cultura, és i ha de ser ésser sociable, i aquesta li aporta la satisfacció de necessitat i el procés cap a la civilització. La cultura pretén crear i mantenir una entesa entre les persones d'una mateixa comunitat i dur a terme una bona convivència.
Tant la cultura mental, és a dir, les creences socials, valors, normes... com la cultura material són presents a la societat i sense elles, la forma de viure seria extremadament difícil o impossible.
4. Comparació
El concepte de cultura que mostra l’autor és el fet de que la culltura és la sèria d'artefactes, conceptes, valors, creencer que un grup determinat accepta com a pròpies.Pel que fa la idea de la subcultura, no és esmentada al text, es podria contrastar ja que les persones entre les quals hi ha aquestes diferències en quant creences, nivell econòmic etc. comparteixen la mateixa cultura i també per a totes aquestes persone sla cultura és quelcom necessari que els ajuda en el progrés del dia a dia. L'oposició al concepte del text la veuríem a la contracultura, aquells grups que no consideren la cultura com quelcom necessari, és més, la volen modificar i adopten una actitud de rebel·lió (imatge).

ACTIVITAT 16. L'antropologia

2010-02-14T11:53:00.000-08:00

L'antropologia és la ciència que estudia l'ésser humà de forma holística. Combinant en una sola disciplina els enfocaments de les ciències naturals, socials i humanes, l'antropologia és, sobretot, una ciència integradora. Se la pot definir com la ciència que s'ocupa d'estudiar l'origen i desenvolupament de tota la gamma de la variabilitat humana i les maneres de comportament socials a través del temps i l'espai, és a dir, del procés biosocial de l'existència de la raça humana. L'antropologia té com a objecte d'estudi a tots els humans i totes les dimensions de la Humanitat. Altres disciplines associades a l'antropologia són la lingüística i l'arqueologia. Es distingeix d'altres disciplines per la seva èmfasi en la relativitat cultural, la examinació a profunditat del context i les comparacions transculturals.
Analitza l'home en el marc de la societat a què pertany, com a executor de cultura i, alhora, com a producte de la mateixa; el concepte de cultura és bàsic en antropologia. Es considera que la cultura és un tret bàsic de la natura humana, i que l'home té la capacitat de concebre el món de manera simbòlica, d'aprendre i de transmetre símbols, i de transformar el món, i ell mateix, utilitzant aquests símbols.

ANTROPÒLEGS IMPORTANTS

1.James George Frazer (Glasgow, 1 de gener de 1854 – Cambridge, 7 de maig de 1941), antropòleg escocès, fou dels primers estudiosos moderns sobre màgia, mitologia i religió comparada. Frazer va dur una vida aïllada i tranquil•la, i malgrat la ceguesa que va patir des de 1930, aquesta rutina li va permetre escriure una impressionant quantitat d'estudis, mentre exercia la docència. la seva tesi no està suficientment provada, malgrat la qual cosa impressiona la capacitat de Frazer de relacionar diferents mites i rituals de diverses cultures que semblen abonar molt seriosament la idea que màgia, ciència i religió no marxen per camins distints.

2.Claude Lévi-Strauss (Brussel·les, 1908 - París, 2009) fou un antropòleg francès. Professor de sociologia a la universitat de Sao Paulo de 1935 a 1939, s'interessà per les poblacions indígenes de Brasil i realitzà diversos treballs de camp entre els indis bororo i nambikwara. Al 1959 va ocupar la càtedra d'antropologia social al Col·legi de França, que va mantenir fins la seva jubilació al 1982. Teòric destacat de l'estructuralisme, fou el seu introductor al camp de l'antropologia cultural i social, tingué també una gran influència per a pensadors com ara Roland Barthes, Michel Foucault, Gilles Deleuze, Jacques Derrida, Jacques Lacan o Judith Butler.

Enllaç: entrevista amb Levi-Strauxx
http://www.youtube.com/watch?v=_Vg4Jx3wzo4

ACTIVITAT 15. pàg.120 Doc 1

2010-02-14T11:50:00.000-08:00

Quines idees exposades en el text et semblen encertades i quines no?
Primera idea
Quan diu humà jo ho relaciono amb real, i ja que aquesta teoria redueix la realitat humana, és a dir, dels éssers humans, com indica a la frase, no la donaria per certa, ja que l'ésser humà realment és qui és capaç d'intercanviar els béns i els serveis amb la resta de la gent, oferint les seves voluntats i capacitats, i aprofitant també la dels altres.
Segona idea
Ja que no especifica a quin tipus de relació relació es refereix, estic d'acord en l'última part(interès propi), però per mi el fet de que en alguns aspectes de la ev vida podries dependre dels altres, aìxò no implica que sempre puguis o hagis de tenir tot tipus de relacions, has de saber centrar-te en la teva llibertat individual i mantenir una relació amb els altres d'igualtat per les dues parts
Tercera idea
No n'estic d'acord, la societat influeix al llarg de tota la teva vida en la teva persona i crec que les capacitats d'un mateix no són innates, sinó que s'han anat desenvolupant mitjançant la teva vida social, la família etc.
Quan algú arriba a tenir una gran capacitat per fer quelcom , és perquè ha estat ensenyat, i això li deu a la societat. Per exemple, un bon metge, que té la capacitat de passar-se la vida estudiant o curant, abans ha estat ensenyat i ha sigut gràcies a una societat que l'ha proporcionat els medis per assolir-ho. O per exemple, algú que és comprensiu, que té empatia, té aquell valor, perquè l'ha anat descobrint amb la societat.
Quarta idea

Crec que l'ésser humà no pot alienar la seva capacitat per treballar, no n'estic d'acord amb la idea, crec que sempre un individu ha de tenir present aquesta capacitat en el dia a dia.

Cinquena idea
crec que la definició de la societat seria tan extensa, que no es pot definir en dues línies, i en la societat s'estableixen molts tipus de relacions, no només d'intercanvi, en la societat s'estableixen relacions, tot i que les persones no mantiguin contacte. Per exemple a Barcelona, tots els habitatnts que han votat un partit estan relacionats en la manera de pensar.
Creus que l'individualisme possessiu està vigent avui en dia? En què ho notes?
Segons la meva opinió, si que està present avui en dia, la majoria de gent només es preocupa del seu bé, d'allò que més l'interessa, i la gent més propera que els envolta.

ACTIVITAT 14. Karl Popper

2010-02-14T11:33:00.000-08:00

Sir Karl Raimund Popper ( Viena, Imperi austrohongarès 1902 - Londres, Anglaterra 1994 ) fou un dels més importants filòsofs i sociòlegs del segle XX.
Va néixer el 28 de juliol de 1902 a Viena, en aquells moments situada a l'Imperi austrohongarès però que avui en dia és la capital d'Àustria, en una família de religió jueva convertida al protestantisme. Va començar la seva carrera com aprenent ebenista, però posteriorment va estudiar filosofia a la Universitat de Viena, en la qual es va doctorar l'any 1928. L'any 1929 inicià la seva activitat docent en aquesta universitat com a professor de matemàtiques i física. Sovintejava el Cercle de Viena (neopositivista) sense arribar mai a entrar-hi. El seu pensament va ser influenciat per les seves lectures de Gottlob Frege, Alfred Tarski i Rudolf Carnap.
L'ascens del nacionalsocialisme a Àustria va dur finalment a la dissolució del Cercle de Viena L'any 1936 el seu fundador Moritz Schlick va ser assassinat per un estudiant, la qual cosa fou obertament celebrada per la premsa propera al nacionalsocialisme. El 1937, després de la presa del poder pels partidaris d'Adolf Hitler, Popper, davant l'amenaçadora situació política, es va exiliar a Nova Zelanda, després d'intentar en va emigrar als Estats Units d'Amèrica i Gran Bretanya. Enrere va deixar a tota la seva família, incloent-hi la seva mare malalta; en total 16 familiars de Popper van ser assassinats pels Nazis.
El 1937 va acceptar una proposició de professor associat a Christchurch, on va restar durant tota la Segona Guerra Mundial. El 1945 va tornar a Europa per instal·lar-se a Londres on va exercir de professor de lògica i de metodologia de les ciències a partir d'una proposició de Friedrich August von Hayek, professor a la London School of Economics and Political Science (LSE). Aquell mateix any adquirí la nacionalitat britànica.
El 1969 es va retirar de la vida acadèmica activa, passant a la categoria de professor emèrit, a pesar de la qual cosa va continuar publicant fins a la seva mort, esdevinguda el 17 de setembre de 1994 a l'East Croydon de la ciutat de Londres.
Nomenat Cavaller per part de la reina Elisabet II del Regne Unit l'any 1965, també fou membre de la Societat Mont Pelerin, comunitat d'estudis fundada per von Hayek per promocionar una agenda política liberal, i de la Royal Society de Londres. El 1989 fou guardonat amb el Premi Internacional de Catalunya, en la seva primera edició i concedit per la Generalitat de Catalunya.
Obres: cliqueu a "obras en español"

Enllaç: Popper: Racionalismo crítico
http://www.youtube.com/watch?v=lPYSCIsZHO4

ACTIVITAT 13. Comentari de text pàg 92 doc.14

2010-02-14T11:14:00.000-08:00

1. Idees principals del text
Aquest text tracta sobre els conceptes de verificació i falsació. Quelcom que es pot refutar por ser cert i acceptable. Mai podem arribar a una verificació absoluta perquè per cada encunciat que fem no es pot analitzar tots els casos possibles de tot el món.
Destaca l'asrimetria entre allò vertader i allò fals.
Ubna teoria o una hipòtesi és científica si pot ser falsada amb els fets de l'experiència. És possible adquirir enunciats singulars a partir de la falsació d'encunciats universals.
2.Posa un títol
Veritats eternament?
3. Anàlisi del text
L'autor afirma que els enunciats per poder ser científics han de poder ser falsats. criteri de falsabilitat.
Per l'autor, el Cercle de Viena s'equivoca quan diu que un enunciat no pot ser verificat eternament. Així que allò científic ha de poder ser refutat.
‘Demà plourà o no plourà’ és un enunciat cert, no molt empíric que es contradiu, si passa el primer no pot passar el segon, si plou, no pot no ploure. Si es falsa un, és cert l'altre i a l'inrevés.
‘Plourà aquí demà’, l'enunciat pot ser refutat perfectament. Es por arribar a enunciats universals a partir de l'observacíó.
4. Comparació
Aquest text de Popper critica el racionalisme, pròpi del Cercle de Viena. Segons Popper, hi ha el la falsabilitat, per a que un enunciat sigui científic hade poder ser refutat. Així que un enunciat amb condicions per ser refutat serà científic.

Per a Popper la inducció no té molta coherència.
Hi ha una concepció inductivista, la qual considera que les teories científiques es deriven delsfets de l'experiència, que la ciència és objectiva ,és un coneixement cert i fiable. Per tant, el que no es pot verificar-, no és científic i sense mancat de sentit. Que succeeix?Tenim el problema de lainducció, no es pot obtenir un enunciat universal si no s'han registrat tots els casos possibles que existeixen al possibles.

ACTIVITAT 12. Definicions TEMA 2

2010-02-13T08:15:00.000-08:00

Coneixement: relació entre un subjecte i un objecte amb l'objectiu d'aprehensió.

Ultimitat: una de les característiques bàsiques de la metafísica, el seu intent d’arribar a les qüestions últimes, a aquelles la resposta de les quals no admet seguir preguntant més.

Subjecte: protagonista de l'acció de conèixer

Creença: creure que X és vertader, estar segur, però no poder convèncer els altres.

Interès emmancipador: alliberar els éssers humans de la dominació, la repressió de la religó de l'estat de la política...

Raó teòrica: és aquella que s’orienta cap a la contemplanció del món, és a dir, cap al coneixement de la realitat, intentant desxifrar-la, explicar-la i comprendre-la.

Dogmatisme: el dogmatisme manifesta l'actitud ingènua dels que estan segurs de conèixer, presuposen la capacitat de les nostres facultats de coneixement.

Escepticisme: considera impossible obtenir coneixements fiables, afirma que no podem arribar al coneixement autèntic de la veritat.

Perspectivisme: si que es pot arribar al coneixement de la veritat, de forma i perspectiva diferent. Un filòsof molt important és Ortega y Gasset. ( si cliqueu veureu un enllaç d'un text sobre el perspectivisme d'Ortega y Gasset).

Realisme: La realitat exiteix independentment del subjecte i el subjecte la pot conèixer tal com és.

Idealisme: afirma que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix, no podem arribar a coneixer-la.

Noema: objecte de la consciència.

Prejudici: judicis prèvis que hem adquirit per educació, condicionen la nostra visió del món.

Ignorància: estat de la ment en que s'admet el desconeixement sobre un assumpte.

Autoritat: És un dels criteris de la veritat, segons el qual, una afirmació s’accepta com a certa perquè prové d’algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.

Veritat com a correspondència: la veritat s'entén com una relació entre el subjecte i l'objecte anomenada correspondència.

Criteri contextual: virtut del qual res és cert o fals aïlladament.

Utilitat: considera que allò que és correcte és allò que proporciona el major bé possible a la major quantitat de persones possible.

Consens: acord entre un determinat grup de persones sobre un tema concret.

Contingència: quelcom és, però podria no haber sigut o deixar de ser.

Realitat virtual: conjunt de èrcepcions i sensacions generades amb l'ajuda d'un suport tècnic o aparell. (imatge)

ACTIVITAT 11. pàg. 51 nº7

2010-02-13T08:13:00.000-08:00

Són reals o semblen reals? En quin sentit són aparença o realitat? Justifica la resposta

Un miratge: no és més que un clara aparença perquè ni tan sols es pot veure sempre ni percebre i, segons els ulls d'una altra persona per exemple, no el veu.

Que em toqui la loteria: es una possibilitat, ja que encara no ha passat però pot arribar a ser un fet verídic, del qual es tindrà constància i el qual tothom que vulgui podrà comprovar, per tant, una realitat.

Lara Croft: és una aparença que no podria arribar a ser realitat, ja que la persona a la que se li anomena Lara Croft mai no ho podrà ser perque ja és una persona i no podria ser una altra. Podriem anomenar Lara Croft a un nou individu però no seria real, ja que aquest no compliria totes les característiques del que hi ha darrere de les dues paraules.

Napolleó Bonaparte: apriori diria que és real, perquè el primer que pensen quan veiem aquest nom seria en una persona. Però el que jo penso és que, jo no l'he vist mai, no l'he percebut, jo noen tinc constància de que aquesta persona existeixi i si ens guiéssim per la frase de l'idealisme: "allò que jo no percebo, per a mi no existeix", Napoleó Bonaparte seria només una aparença.

Una flor de plàstic: podem entendre el que rebem per l'experiència sensible com una impressió, uan realitat. Jo veig l'objecte, el percebo, per a mi és real. Però també el puc veure com una aparença si penso que el que veig és només un conjunt d'àtoms units que donen una forma, però no els podem veure.

El meu aprovat: a simple vista pensaria,´és real, si aproves tens una conseqüència que fa que el fet sigui real, però si ens plantegem, què és un aprovat? és un conjunt d'àtoms , un objecte? No, es quelcom abstracte del qual se'n percep l'efecte. Aquest fet posa en dubte si és real o aparent.

La meva alegria per l'aprovat: es una realitat, durant el període de temps que dura, en tens constància, t'agrada, la sents, per a tu existeix. Però quan va passant, va cambiant i va fent-se una simple aparença que, al cap d'un mes, podràs recordar però ja no és real.

Els records de l'estiu: per a mi seria com l'anterior, en l'interval de temps que va durar, va ser real, vas viure els fets, en vas tenir constància, però ara mateix què tens d'ells? una certa impressíó, que recordes haver-la viscut però que ara no la pots sentir, crec que seria segons l'idealisme, que com ja no ho vius, no existeix.

Els amics del xat: mescla entre realitat i aparença, jo crec que és més bé una aparená, perque tu no pots crear-te la teva realitat imaginant-te qui s'amaga en l'altre ordinador, si no és com tu t'imagines? I si en comptes de ser un adult és un nen? ja no és la realitat, pots pensar que és real pel fet de que tu obtens una resposta al teu estímul, que tu no parles al no res, però no saps amb que/qui parles, per tant per mi aquesta petita característica de la realitat no compensaria, per tant és aparença.

El somni d'aquesta nit: és com els records de l'estiu, un somni el definiriem com a irreal però mentre el somni trancorre, el cervell està pensant, per tant, alguna cosa s'està duent a terme, està existint. Tot hi que quan passa, a vegades ni tan sols ens enrecordem, per tant és una aparença, és com si no hagués existit.

La meva imatge en un mirall:el mirall reflexa la realitat, el jo, però allò que veiem al mirall no és realment el jo així que si giro la vista o m'en vaig allò reflxat al mirall deixa d'existir, d'alguna manera s'en va, per tant és una parença, perque el que jo veig al mirall és un reflexe de la realitat.

Triangle equilàter: és una realitat, tot hi que es designés amb un altre nom, continuaria sent la mateixa figura, així que és una realitat total. Igual que el 2x2=4.

La mort: és una realitat, ja que no podria no haver existit i no deixa ni deixarà d'existir, és quelcom que va més enllà del coneixement universal i que sempre farà efecte en tothom , to hi que varïi el temps en que ho faci.

El que sento al veure una pel·lícula: mentre sento, el meu cos està fent que alguna cosa existeixi, així que, durant l'interval que jo penso hi ha una realitat, unes conseqüències, però és quelcom passatger, que no roman al cos, que després ja no es manifesta així que per mi seria una aparença. A més no és quelcom invariable, ja que si aquella pel·licula hagués sigun d'una altra manera, potser a mi no m'hagués agradat i m'hagués causat una altra sensació.

Una pel·lícula: una pel·licula existeix, en podem tenir constància, però podria no haver existit, si aquella pel·lícula es trenca, ja no obtenim el que vol transmetre, el seu contingut, per tant, deixa d'existir, així que per ami no és quelcom real totalment tot hi que tingui característiques que es relacionene amb la veritat.

ACTIVITAT 10. Comentari de text Doc.8 pàg.43

2010-02-13T07:17:00.000-08:00

Veritat, realitat, concordança

Idees principals
L'autor defensa com veu ell la veritat. Afirma que perque poguem acceptar un enunciat com a cert, aquest ha de concordar amb la realitat. Quan la realitat i la veritat es corresponen o concorden, es perquè allò és cert. Compara el que es diu d'una cosa amb el que és.

Posa un títol
Enunciat, certesa, per tant lògica

Anàlisi
L'autor es pregunta què és cert i què no és cert. La veritat ha perdut el seu significat original.
Quan quelcom és real, és cert. Hi ha una concordança entre el nostre estat de seguretat sobre la realitat i el que es cert vertaderament. L'objectiu de Heidegger amb el text és expressar que si no tenim enunciat, no hi ha certesa, perquè no hi ha lògica.

Comparació
En el text trobem el concept d'autoritat, és a dir, una veritat és acceptada perque és onada per algú entès n la metèria, un expert.També trobem la tradició, és a dir una costum que s'ha mantingut durant molt de temps i la societat la donem com a certa
L'autor defensa la teoria de la veritat de la correspondència, que veiem que expressa la relació entre el que es diu d'una cosa i el que és(realitat).

L'autor: Martin Heidegger
Martin Heidegger (Meßkirch, Alemanya, 26 de setembre del 1889 - Todtnauberg, Alemanya, 26 de maig del 1976) fou un filòsof alemany.
Va estudiar teologia catòlica i més tard filosofia a la Universitat de Friburg de Brisgòvia, on va ser alumne d'Edmund Husserl, el fundador de la fenomenologia.
Va començar la seva activitat docent a Friburg en 1915, per a després ensenyar durant un període (1923-28 a Marburg. Va retornar a Friburg en aquest últim any, ja com Professor de Filosofia.
Va influir molt especialment en l'obra de la filòsofa Hannah Arendt. L'estil didàctic i escriptural de Heidegger en "Ésser i Temps", va influir en l'estil que utilitza Jean-Paul Sartre en "L'Ésser i el no-res", i fins i tot en el de Jacques Lacan quan redacta els seus "Escrits". Ara bé,l'obra de Heidegger aborda, en tractar problemes ontològics, també problemes de tipus semiòtic, és d'aquesta manera que influeix directament en els hermenèutics: Paul Ricoeur, Rudiger i Hans-Georg Gadamer.
- Períodes de la seva obra
La casa on Heidegger es va criar a Meßkirch
Tomba de Martin HeideggerL'obra de Heidegger sol entendre's com separada en dos períodes distints, pel que és habitual parlar de dues etapes o moments en el seu pensament:
Moment que se serveix de l'analítica existencial com instrument o "prolegomen" per a una nova metafísica.
Un segon període en el qual, com el propi autor assenyala, concep el seu pensament com el desenvolupament d'una "història de l'ésser". L'objectiu fonamental d'aquesta "història de l'ésser" radica en la comprensió dels vincles entre el desenvolupament de la qüestió de l'ésser en la filosofia i la història d'Occident.
En conseqüència, en ambdós períodes hi ha un mateix objectiu unificador: l'elaboració d'un nou concepte d'"ésser". El primer ve marcat per la seva principal obra, Ésser i temps (1927), que fa un estudi de la existència humana en el qual confluïxen tres tradicions filosòfiques: Historicisme (Dilthey), Irracionalisme (Kierkegaard) i Fenomenologia (Husserl).
En la segona etapa del seu pensament, el filòsof estudia la història de la metafísica com procés d'oblit de l'ésser, des de Plató, i com caiguda inevitable en el nihilisme (quan es pensa l'ens tan sols, aquest acaba per aparèixer buit). D'aquesta època són especialment interessants les obres que revisa la història de la Filosofia, a través de les quals anirà aflorant una "nova metafísica" que, en realitat, ja estava en germen en Ésser i temps, només que allà va romandre oculta entre els diversos i penetrants anàlisis antropològics que va portar a terme .

ACTIVITAT 9. Idealisme o realisme?

2010-02-13T07:14:00.000-08:00

Crec que és més corrent l’idealisme, ja que la realitat depèn del subjecte tot hi que hi ha una realitat universal, demostrable en algunes ocasions, indemostrable en altres, coses que tothom sap, que són la base del coneixement. Cadascú té la seva realitat, la realitat de cada subejecte es basa en el que aquest veu, percep, sap, coneix, raona… La realitat dels altres, que per a tu són l’objecte, és inexistent per a tu, no la coneixes.
Si veiem una cadira, i ens posen un objecte Carrere, no el podem percebre, no podem usar l’experiència sensible, per tant no gaudim de coneixement ni raó, així que és inextixtent.
Si algú et diés que romàn allà, t’estaria expressant la seva realitat, que tu no coneixes ni pots conèixer, doncs per a tu no exitsteis.
Perquè mai podem arribar a conèixer la realitat i la veritat absoluta, ja que per fer-ho, hauríem de juntar totes les perspevtives posibles.

SEGON TRIMESTRE

2010-02-13T07:04:00.002-08:00

Comencen les activitats del segon trimestre

ACTIVITAT 8. Defineix

2009-11-12T10:59:00.000-08:00

Saber ordinari: és aquell que es basa en l'experiència de la vida quotidiana, no preté ser sistemàtic i es pregunta el QUÈ?.
Tècnica: consisteix en saber com fer certes activitats
Saber artístic: està més vinculat amb la narració que amb l'explicació. L'art ens ensenya a comprendre el sentit de la vida, moltes vegades junt amb la filosofia.
Saber científic: es centra en el PERQUÈ?. Busca l'organització sistemàtica del coneixement. És un saber sistemàtic, rigorós i crític.
Experiment: conjunt d'activitats, convenientment planificades amb ajuda de fórmules matemàtiques amb les quals es pretén descobrir com són les coses.
Mètode: manera de pensar o actuar prèviament planificada, ordenada i orientafa a la consecució d'un fi. Normalment utiliztat a la ciència.
Ciències formals: es refereixen a la forma dels raonaments. predomina el contingut sobre la forma. El seu ideal metodològic el formen: axiomes, regles de formació i transformació i teoremes.
Axioma: principis fonamentals indemostrables dins del sistema. Ex: "El tot és major que la part.
Inducció incompleta: es recolza en una sèrie de comprovacions individuals, que no inclouen la totalitat dels casos possibles.
Hipòtesi: proposició que encara no ha estat verificada. Quan ho estigui passarà a ser una llei.
Deducció: procés que permet arribar a una conclusió a partir de diverses proposicions donades anomenades premisses.
Teoria científica: conjunt de lleis científiques que pertanyen al mateix objecte d'estudi.
Falsació: consisteix en refutar la hipòtesi quen no concorda amb els fets del món.
Comprensió: consisteix en captar el sentit de les accions , per tatn, situar-se dins dels fets.
Mite: narracions fantàstiques que intenten explicar l'origen de l'Univers recorrent a forces sobrehumanes.
Mètode empiricoracional: té l'origen en Aristòtil. Té dues fonts de coneixement: els sentits i l'enteniment i té com atasca esbrinar l'essència d'una cosa.
Empirisme: recolza l'experiència i afirma que no hi ha res innat, que la nostra ment és un paper en blanc que es va omplint en funció de l'experiència sensible.Alguns autors són: Locke, Berkeley, Hume.
Racionalisme: afirma la primacia de la raó sobre l'experiència. Recolza la idea de que hi hagin idees innates i diu que els sentits enn enganyen. Alguns autors son K.Popper, H.Albert.
Revolució Copernicana del coneixement: és el canvi de perspectiva que va fer Copèrnic sobre la distribució del cosmos.
Jocs de llenguatge: maneres diferents d'utilitzar el llenguatge i models que descriuen situacions comunicatives.
Hermeneutica no normativa: és aquella que no poda normes a la comprensió.
Pretensions de validesa de la parla: condicions que ha de tenir un acte comunicatiu per poder arribar a la comprensió. Són: veritat, veracitat, intel·ligibilitat i correcció moral.

ACTIVITAT 7. Biografia de Wittgenstein

2009-10-18T05:27:00.000-07:00

Filòsof britànic que va néixer a Àustria en 1889. Fill d'un important industrial de l'acer, va estudiar enginyeria a Berlín i en Manchester, on va treballar com investigador en el camp de l'aeronàutica durant tres anys. Va començar llavors a interessar-se per les matemàtiques i la filosofia, i es va traslladar a Cambridge per estudiar lògica sota la direcció de Bertrand Russell (1912-1913). En aquest temps va aprendre les idees que després va desenvolupar en Tractatus, obra que va redactar durant la Primera Guerra Mundial, en la qual va combatre com voluntari de l'exèrcit austríac. Al reincorporar-se a la vida civil, va renunciar a la fortuna heretada del seu pare en favor de dos de les seves germanes. Van seguir uns anys d'allunyament de la filosofia durant els quals va ser mestre d'escola (1920-1926), per a ocupar-se després com arquitecte del projecte i l'edificació de la residència a Viena d'una de les seves germanes. En 1929 va regressar a Cambridge para dedicar-se de nou a la filosofia, i aquest mateix any va obtenir el doctorat després de presentar com tesi el Tractatus davant un tribunal format per B. Russell i G. I. Moore (a qui Wittgenstein va succeir en la càtedra de filosofia deu anys més tard). En 1947 va abandonar l'ensenyament, insatisfet amb la seva activitat com professor i desitjós de «pensar en solitud». La seva filosofia sol considerar-se dividida en dues fases, la segona d'elles caracteritzada per una crítica radical de les tesis defensades en la primera; existeixen, amb tot, trets comuns a ambdues, com l'interès per analitzar el llenguatge com mètode de reflexió filosòfica. El primer Wittgenstein està representat pel Tractatus, conjunt de aforismos escrits amb un llenguatge bastant críptic, que, inspirats en el atomismo lògic de Russell, investiguen les relacions entre el llenguatge i el món; el llenguatge «figura» el món en la mesura que comparteix amb ell la mateixa estructura lògica, la qual no pot «ser dita» en el llenguatge, sinó tan sols «mostrada», doncs és la condició de possibilitat per a dir qualsevol cosa. D'altra banda, també és el seu límit, en la mesura que el llenguatge no pot sinó figurar el món i, per tant, gens es pot dir sobre qüestions ètiques o estètiques, que, segons considera el filòsof, són les veritablement importants. El segon Wittgenstein, no obstant això, va sotmetre a crítica el supòsit bàsic del Tractatus que la lògica posseïx una relació privilegiada amb l'estructura del món. Va considerar que aquesta corresponia tan sols a un dels possibles usos del llenguatge (en manera declarativa i descriptiu), però que no tenia en compte la llista oberta de «jocs de llenguatge», entre els quals es podria contar el preguntar, l'exclamar o el contar acudits. El significat d'un terme, a més, no pot dependre d'una projecció mental, sinó del seu ús social, doncs d'una altra manera no s'entén que sigui comprès pels altres. Ambdues precisions mostren la nova preocupació de l'autor per integrar el llenguatge en el complex de l'acció i de la societat, abandonant la idea de trobar un model ideal que no derivés en un reduccionisme. Wittgenstein va anar una figura crucial en el desenvolupament de la filosofia analítica posterior tant per la seva influència sobre alguns membres del cridat Cercle de Viena ?encara que ell no anés un positivista lògic? com pel magisteri que va exercir des de Cambridge, on es desenvoluparia la cridada filosofia del llenguatge ordinari.
Wittgenstein va morir a Regne Unit el 1951.

ACTIVITAT 6. Comentari text pàg.28 "L'objecte de la filosofia"

2009-10-18T05:24:00.000-07:00

L' objecte de la filosofia és l' aclariment lògic del pensament. La filosofia no és una teoria, sinó una activitat. Una obra filosòfica consisteix essencialment en elucidacions. El resultat de la filosofia no són " propocicions filosòfiques" sinó l' aclariment de les propocicions. La filosofia ha d' aclarir i delimitar amb precisió els pensaments que d' una altra manera serien, per dir-ho així, opacs i confusos.
Adaptat de Ludwig Wittgenstein, Tractatus.

1. Idees principals del text

Aquest text de Ludwig Wittgenstein tracta sobre la filosofia, la qual afirma que no té un contingut propi sinó la funció d'interpretar i aclarir els diferents enunciats. Està explicant quina és la tasca de la filosofia.

2. Posa un títol al text

Aclariment dels pensaments filosòfics

3. Funció de la filosofia segons el text

La filosofia segons el text és una activitat que pretén l'aclariment de pensaments que són confusos, opacs, obscurs

4. Per què Wittgenstein afirma que la filosofia és una activitat? Comenta la frase subratllada.

Perquè diu que es basa en elucidacions, és a dir, en aclariments, definicions, i un aclariment d'un dubte es una tasca, per tant, una activitat.

En la frase subratllada l'autor pretén explicar i aclarir que la filosofia té una tasca lògica lingüística, no ha de pretendre parlar sobre el món, per això es diu que no és una teoria sinó una activitat. Aquesta activitat ha de consistir en aclariments dels enunciats, ha de donar rigor a aquells pensaments confusos, contradiccions, a allò que no té sentit.

5. Quin mètode defensa l'autor? Compara'l amb dos més?

Wittgenstein defensa el mètode analiticolingüístic, en el qual la filosofia pretén una tasca o activitat, analitzar el llenguatge i intentar aclarir-lo, perquè els pensaments filosòfics creen confusió, tal com diu en el text.

Pel que fa l'hermenèutic, tot i que també se centra en el llenguatge, com l'analiticolinguístic, té la funció d'interpretar textos i accions i comprendre el seu sentit. mostra molt d'interès en intentar comprendre i no considera prou l'explicar.

El mètode empiricoracional, se centra, com el trascendental, l'empiriste i el racional, en esbrinar l'origen del saber. Vol conèixer el que és comú a tots els éssers humans, l'essència, quelcom que sempre roman, que no varia.

Video, anàlisi del llenguatge
http://www.youtube.com/watch?v=4TEkGT0BqEA

ACTIVITAT 5. És el jo realment la primera veritat?

2009-10-18T05:22:00.000-07:00

Crec que si que és la primera veritat perquè som éssers racionals, que pensem, que tenim consciència , que raonem i, per tant, existim.

Tothom s'ha preguntat alguna vegada que hi ha després de la mort, eixò és un somni del qual despertarem quan morim? quan morim, deixarem de pensar, de ser éssers racionals i per tant, d'existir?

Realment el present és inexistent perque quan tu dius que una cosa és present, quan passi el mínim instant de temps ja és passat, per tant l'espai i el temps són dos termes subjectius, sense existència real.

Él jo es un terme propi de cada persona i irrepetible perquè quan penses en el teu jo, tots els altres son tu.

Per tant, crec en el jo, crec en un interior que és propi, únic, intel·ligible per tu mateix, i que estem vivint una realitat, cadascú la seva i a la seva manera pero hi ha tants "jo" com persones, dintre d'un mateix àmbit comú.

ACTIVITAT 4. Mètodes del saber científic

2009-10-04T04:46:00.000-07:00

ACTIVITAT 3. Preguntes de comprensió pàgina 17

2009-10-03T04:19:00.000-07:00

1. Escriu una definició de saber utilitzant les teves pròpies paraules.
Tenir coneixement, adquirir-lo i ser capaç de comprendre'l.

2. Què significa que les dades de l’experiència han d’incloure’s sempre en un context teòric que les faci intel·ligibles?
Les dades de l'experiència en si mateixes són caòtiques, desordenades. La raó ordena allò divers que ens ve donat dels sentits.

3. Quin tipus d’experiència, d’entre les anomenades, pot produir contemplar un quadre? Descriu-la.
Saber artístic, ja que l'art ens parla de la vida, podem observar la bellesa, el context històric, el perquè succeeix la imatge (saber filosòfic).

4. Hi ha alguna relació entre el saber científic i el tècnic?
Si, els dos persegueixen el control i el domini del món, la tècnica repta a la ciència i la impulsa a nous descobriments. I també es relacionen per interacció, per exemple, no es pot avançar en el descobriment d'una nova vacuna (ciència) sense un microscopi (tecnologia).

ACTIVITAT 2. Què és la filosofia?

2009-10-03T04:09:00.000-07:00

La filosofia és l’estudi que es basa en el raonament de tots els perquès de la vida.
La gan majoria d’éssers humans sentim curiositat i volem anar més enllà i ens preguntem questions sense resposta, com: què som? on anem? d’on venim? Per què existim? Perque hi ha el univers? Déu existeix?
Volem obtenir respostes, volem adquirir coneixements, donar-li un sentit a la nostra vida i a l’entorn del nostre món. Intentem elaborar les nostres pròpies creences per orientar-nos i saber basar-nos en alguna cosa.
La filosofia tracta els problemes des de diferents punts de vista, mescla la teologia amb la ciència tot i que no es decanta per una d’aquestes. Per exemple els filòsofs plantegen el dubte de la creació de l’Univers, qui va crear el món? Déu? O es va crear pel Big Bang? Uns filòsofs creuen que Déu, d’altres creuen que el Big Bang, alguns intenten demostrar el que creuen, pero al cap i a la fi sorgeixen dubtes i més dubtes.
Crec que el que pretén la filosofia es que el plantegis tots els perquès i reflexionis, busquis la lògica de la vida, per tant, que n’aprenguis.

ACTIVITAT 1. Avaluació inicial

2009-09-29T12:43:00.000-07:00

1. Defineix en un màxim de tres línies que entens per filosofia.
És un tipus de coneixement que reflexiona sobre "el tot", i que es qüestiona els perquès de la vida, encara que no hi hagi resposta.

2. Quins temes tracta?
Llibertat, respecte, éssers humans, dubtes, societat, llibetat, política, vida, mort...

3. Qui era Sòcrates?
Era un filòsof grec, fou mestre de Plató, se’l considera fundador de la filosofia.

4. Quan va sorgir el pensament occidental? segle?
Al segle VI a.C

5. Per què existim?
Conseqüència de l'evolució, per atzar, perque algú ens va crear...

6. Per què existeix la política?
Per controlar la situació i tots els aspectes de la societat d'un territori, per establir una bona conducta.

7.Creus que t'has de comportat seguint uns valors? Per què?
Si, perque has de seguir una conducta correcta i tenir una educació i sobretot, respectar.

8.Creus que ets un bon ciutadà? per què?
Crec que si, perquè se usar els meus drets i alhora compleixo els meus deures i intento fer el correcte sempre.

9. Esmenta cinc filòsofs?
Descartes, Aristòtil, Plató, Kant, Epicur.

10. Per a què serveix la cultura?

Per desenvolupar-se, tenir uns coneixements, per ser racional i tenir coherència.

11. Som lliures?

Si perque podem fer el que volem però hi ha un límits i unes conseqüències, es podria dir que si i que no. La llibertat total no existeix, teva llibertat acaba quan comença la de l'altre.

12. Què és la bellesa?

Allò que sene concepte, plau universalment