We are finished

Sembla mentida que ja faci dos anys que escribia, com ara ho estic fent, en aquest blog. El temps ha passat volant, tot i que mentre passaba, jo pensés que mai arribaria a la fi. I aquí estem, a les portes dels nostres futurs, a la porta que obre infinits camins.
Aquest blog serà un record allunyat del paper i el boli que podrem consultar durant un bon temps i que, a part de trobar treball, la nostra ment crearà molts records.
Ens han donat moltes oportunitats, i, ara, tindrem moltes més. El Sant Andreu per a mi no queda en la part allunyada de la meva memòria. Gràcies




  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

"L'avantatge de tenir mala memòria és que gaudim moltes vegades de les mateixes coses" Friedrich Nietzsche

No puc tancar aquest blog sense fer un petit homenatge al geni Nietzsche!



Moltíssims bloggers han publicat continguts d'aquest impactant filòsof. Aquí us adjunto uns exemples!










Deixo un video de la seva biografia!





Per últim, deixo una presentació de la seva obra "Així parlà Zaratustra


  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

EXTRA!

Ja que no hem pogut fer cap activitat de l'apartat de Mill de "Sobre la llibertat", adjunto una presentació en català per informar-nos una mica!



  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

ACTIVITAT 9. Fragment de l'utilitarisme



Idees principals
L'autor d'aquest text J.S.Mill parla de la seva teoria utilitarista. Aquells éssers més intel·lectuals no podran assolir la plena felicitat, ja que sempre aspiren a més. En canvi, aquells amb poques facultats intel·lectuals seran feliços més ràpidament, ja que no aspiren a més perquè no ho coneixen. L'autor fa referència a la seva frase de: "es millor ser un Sòcrates insatisfet, que un porc satisfet".

Títol
Savi infeliç, ximple feliç?

Anàlisi
Segons les aspiracions a la felicitat, trobem els conscients, és a dir, aquelles persones intel·lectualment ben capacitades que tenen aspiracións que els produeixen plaers, però no la felicitat plena perquè quan adquireixen les aspiracions volen més, perquè coneixen, i així, la dificultat d'assolir la plena felicitat és gran.
D'altra banda, tenim els inconscients, que són persones que no tenen gaires aspiracions, de manera que, podríem dir, que "es conformen amb poc", i assoleixen la felicitat més fàcilment. Per exemple, una persona que no té aspiracions per estudiar, fàcilment és feliç perquè ni es planteja els deures que produeix estudiar, i una persona que estudia, sempre vol saber més i més, de manera que mai és plenament feliç.

Comparació
Podem comparar Mill amb Bentham ha que aquest distingeix la qualitat dels plaers i no pas a la quantitat, Bentham, amb la seva aritmètica dels plaers, ho feia al revés. Per a mill els plaers intel•lectuals són més importants que els corporals.
Podem establir una similitud amb Epicur, filòsof que defensava una filosofia hedonista o del plaer, i per aconseguir la felicitat segons Mill, s'ha de fer pas a pas i plaer a plaer, perquè tot i que el conscient no sigui plenament feliç, el fet de voler ser cada vegada més feliç implica que cada vegada ha tingut un plaer major.
  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

Diferenciem a priori i a posteriori!

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

ACTIVITAT 8. Síntesi que fa Kant entre racionalisme i empirisme

A través de la màxima "Tot coneixement comença en l'experiència, però no tot procedeix d'ella" podem identificar la síntesi de l'empirisme i el racionalisme que fa Kant.
A diferència dels empiristes que sostenien que l'enteniment podia generar idees complexes a partir de l'obtingut per l'experiència, però que no es podia generar res "nou", no experimentat, Kant per la seva banda parla de coneixement a priori i a posteriori, i parla de coneixement a priori pur. Els empiristes acceptaven que l'enteniment "jugava" amb les experiències obtingudes i donava lloc a idees més complexes, Kant diu que existeix i es genera coneixement que és diferent de l'obtingut de forma empírica i que no procedeix de l'experiència malgrat que comença en ella mentre que estem limitats per les formes pures a priori, i fora d'elles no hi ha gens que sigui objecte de coneixement.

En conclusió, Kant accepta que el coneixement depen de l'experiència (empirisme), però el subjecte posa quelcom a l'objecte per tal de reconeixer-lo (racionalisme).

Per tant, sintetitza les postures empirista i racionalista donant lloc a l'anomenat "idealisme transcendental".
  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

ACTIVITAT 7. La moral kantiana

Adjunto el power point de la moral de Kant!












  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

ACTIVITAT 6. Diferències entre Kant i Aristòtil

Kant representa el prototip de la filosofia formal mentre que Aristòtil és model de les ètiques materials. La diferència entre una ètica material i una altra formal és que la primera considera que hi ha un ben suprem per a l'home i les accions morals consistiran a apropar-nos a aquest bé, en el cas d'Aristòtil, el bés suprem. L’ètica material es caracteritza per l'element a posteriori, pels imperatius hipotètics (fes A, si vols B) i per ser heterònoma mentre que la formal de Kant és caracteritza per l'element a priori, per ser autònoma, i per defensar imperatius categòrics (fes A). Kant no proposa cap be. L'ètica aristotèlica és l'ètica de la felicitat. La formalitat kantiana té com a conseqüència la dissociació entre la virtut i la felicitat. La conseqüència d'aquesta diferència entre Aristòtil i Kant és que la moral aristotèlica sembla més assenyada mentre que la kantiana manté un caràcter més particular, fora de les concepcions normals, el valor d’una acció no busca cap finalitat sinó en la màxima, i el deure, que determina la seva realització.




  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

ACTIVITAT 5. Realitat exterior

Idees principals
Hume comença el text reconeixent que és escèptic. Tot raonament parteix de l'experiència. L'hàbit de viure una situació explica l'existència de la creença. Quan creiem que un objecte existeix més enllà de l'experiència, quan deicem de percebre'l, és l'efecte d'un sentiment peculiar, de l'hàbit, de la creença.


Títol

Defensa de l'escepticisme


Anàlisi

David Hume comença aquest fragment de l'Abstract afirmant que la filosofia d'aquesta obra és escèptica. Hume adopta una posició escèptica dient que no hi ha justícia racional del món exterior. No podem conèixer l'origen de les impressions, sinó que només les coneixem a elles. El raonament humà depèn de l'experiència (empirisme), per tanto no podem saber si un cos existeix més enllà de l'experiència, només podem percebre'l. Si poguéssim conèixer l'origen d'aquestes percepcions podríem saber si existeixen. Per tant no podem conèixer la realitat en si mateixa, només el que rebem pels sentits, és a dir, els fenòmens.

Hume destaca la filosofia de la creença. La ment ens porta a creure que els cossos existeixen perquè l'hàbit de rebre'ls per l'experiència fa que pensem que existeixen, però aquesta posició no és més que una creença de la qual no podem negar la possibilitat, però no està comprovada.

El conclusió, Hume diu que no podem evitar emprar la nostra raó en aquest aspecte perquè sinó seriem pirrònics. El pirronisme és l'escepticisme més antic, anomenat així pel filòsof més important, Pirró d'Èlide. Aquest afirma que ni la raó ni els sentits podem proporcionar-nos un coneixement vertader, per tant, cal mantenir-se al marge de tot.


Comparació

Podem comparar Hume en aquest cas amb Descartes. Els dos filòsofs es plantegen l'existència dels cossos, principalment Hume, i, Descartes, la de Déu o la del jo cartesià. Però hume és escèptic, és a dir, afirma que no podem arribar a la veritat per motiu de que no podem conèixer l'origen de les impressions que rebem empíricament. No podem rebre l'origen de les percepcions dels cossos, o del pensament, per tant no podem conèixer la veritat. Descartes, en canvi, després de dubtat de tot, creu que si existèix aquest pensament, el jo, i elabora la teoria de les substàncies.

També Plató defensa el coneixement de la veritat absoluta segons el món intel·ligible. Quan l'ànima ascendeixi cap a aquest món, s'alliberarà de la condemna del cos i podrà conèixer les idees, que són universals, per tant Plató també s'oposa a l'escepticisme.

Per últim podem destacar un aspecte present en Kant, Mill i Hume, que és el fenomenisme, és a dir, que el nostre coneixement es guia pels fenòmens que sen's presenten.
  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

ACTIVITAT 4. Crítica al principi de causalitat





















Idees principals
No es pot demostrar que la naturalesa es comporti en el futur com es comportava en el passat. És possible, però no és absolutament cert, perquè la natura pot canviar i nosaltres podem concebre aquest canvi. Tampoc es podria demostrar aquest fet. Suposem que el futur serà d'acord amb el passat perquè estem acostumats a que així sigui.
Dels cosses en percebem les seves qualiats, així que no hi ha raó per la qual les forces entre aquests hagin de seguir en ordre. per tant, és la ment qui, acostumada a que el que succeeix en el passat ho fagi en el futu, determina que hagi de ser així.

Títol
Relació causa i efecte mitjançant el temps

Anàlisi
David Hume, filòsof empirista del s. XVII, estriu aquest text, que el trobem a l'Abstract o resum del Tractat de la Naturalesa Humana. Exposa el punt potser més important del seu pensament, la crítica al principi de causalitat: "d'una causa A, se'n deriva un fet B". Comença dient que no es pot demostrar que el curs de la naturales sigui invariable, i que el futur sigui igual que el passat. És possible que hi hagi un canvi, i el fet de que sigui possible no podem tenir-lo com a fals. Pot ser poc probable que demà no surti el Sol, però si que pot ser possible. Perquè del futur no tenim experiència, per tant no podem provar que sigui igual que el passat. Estem determinats pel costum, el fet de que la relació causa i efecte: nou dia, sortida del Sol, hagi passat sempre ens fa pensar que en el futur també passarà. Però no podem percebre la causa. Posa l'exemple d'una bola de billar, esperem que colpegi l'altre, però no d'un fet A, se'n deriva un fet B, tot i què estem acostumats a que així sigui.

Comparació
El fet de la crítica del principi de causa i efecte el podem comparar amb els racionalistes, com Descartes. Aquests dirien que d'un fet A, se'n deriva un fet B, si la raó actua de manera adequada, per tant si neix un nou dia, necessàriament apareixerà el Sol, hi ha un relació estreta i necessària entre els dos fets. Els empiristes dirien que és problema del costum, però podria ser que hi hagués un efecte altre, i que, per exemple, s'acabés el món. De la mateixa manera, els racionalistes dirien que si llancem un boli (fet A) ha de caure (fet B) i aquesta és una relació necessària. Però els empiristes dirien que pot haver un fet B.
Pel que fa l'exemple de les boles de billar, si el fet A, llançar la primera bola està ben fet, ha de necessàriament tocar l'altra bola. Hume diria que pot ser no la toca, que toca una altra, perquè les forces dels cossos no tenen un ordre.
  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

ACTIVITAT 3. Relacions d'idees i qüestions de fet

Idees principals


En aquest text, David Hume parla dels dos objectes de la raó: les relacions d'idees i les qüestions de fet. Les primeres fan referència a les veritats matemàtiques i necessàries. Un triangle sempre complirà el teorema de Pitàgores i sempre l'ha complert.

Les qüestions de fet són innecessàries, i pot haver-hi una contradicció, son aquelles que depenen de l'experiència.


Títol
Els extrems de la raó humana


Anàlisi
En aquest text Hume classifica els dos objectes de la raó humana: les relacions d'idees i les qüestions de fet. Les relacions idees són el que ell anomena, element apriori, pel fet de que no depenen de l'experiència, sinó de la ment, són enunciats dels quals no existeix el seu contrari, les veritats matemàtiques. Posa l'exemple d'un triangle, un triàngle sempre tindrà tres angles, i sempre complirà el teorema de Pitàgores, tot i que no coneixéssim un triangle, continuaria tenint tres angles, perquè sinó no seria un triangle.
Les qüestions de fet són aquelles que depenen de l'experiència, son elements a posteriori, el contrari dels quals és possible. Per exemple, si diem que el cel es blau, només ho podem fer perquè hem vist el reflex del mar que el fa que sigui blau, però podem dir que no ho és i això no suposaria una contradicció.
Comparació

Podem comparar amb Mill, ja que aquest filòsof defensa que tot coneixement parteix de l'experiència, inclús les veritats matemàtiques, ja que, per saber que un cuadrat té quatre costats hem d'haver vist un abans.
D'altra banda, podem identificar els conceptes de a priori i a posteriori amb kant, ja que són el mateix però per Hume el més important és l' a posteriori i per Kant, l'a priori.






Estudiós de Hume, pots veure el programa sencer!






  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

ACTIVITAT 2. La identitat personal

Idees principals
L'autor d'aquest text, David Hume critica la idea de substància, tant la substància material com la substància pensant, el jo. Critica la idea cartesiana del jo, perquè el jo no és res independent, sinó que és un conjunt de percepcions les quals la imaginació uneix.
Tamé critica la substància material, ja que els cossos són un conjunt de percepcions, de les quals no sabem el seu origen.

Títol
La no existència de les substàncies

Anàlisi
L'autor creu que la idea del jo que té Descartes és falsa, perquè el jo no és res més que un conjunt de percepcions, obiament, donades per l'experiència i agrupades per la imaginació, Per tant no pot ser una essència, ni res independent i immutable, perquè aquesta essència no la podem captar perls sentits, així que és falsa.
D'altra banda, tampoc existeix la res extensa o substància material, perque el que podem captar dels cossos són les percepcions, i aquestes percepcions no poden se substància perquè la substància no depen de l'experiència, donc, en conseqüència, la substància material no existeix.

Comparació
Clarament la principal comparació d'aquest text és amb Descartes.Hume critica la idea cartesiana de la substància, ja que la substància és quelcom no basa en l'experiència, i per a Hume, hauriem de poder-la percebre, i com no és així, no existeix. Aquest arguemnt serveix per la res cogitans i la res extensa, és a dir, la subsància mental i la material.
Podem comparar també amb Plató, ja que Plató desconfiaba de tot allò materiall i donaba importància al concepte d'essència, identificat amb les idees.
D'altra banda, podem comparar amb Berkeley, ja que aquest autor diu que només coneixem les idees que Déu ens envia sobre la matèria, i aquesta no existeix.


Acabem l'activitat amb una frase que s'identifica amb aquesta de Hume!
"La costum es la gran guia per a la vida humana"



Saps les diferències entre Hume i Descartes? Si les vols saber fes click!
  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

ACTIVITAT 1. Fragment de l'Abstract

Idees principals
Hume en aquest text parla de les pecepcions, és a dir, tot allò que captem a la ment. De percepcions hi ha dos tipus: impressions i idees. Les impressions són les imatges que rebem a la ment a través dels sentits, i les idees, són les percepcions que tenim sobre les impressions. Les idees són més vives que les impressions. Existeixen les idees innates, que són les passions i les emocions, perquè allò que percebem d'aquestes, es més viu que la propia passió.

Títol
Impressions i idees, percepcions

Anàlisi
En aquest text, l'autor empirista David Hume parla sobre els dos tipus de percepcions, impressions i idees.Les percepcions són tot allò que ens ve a la men. d'entre les percepcions, trobem dos tipus: les impressions i les idees.Les impressions es reben empíricament, per exemple, quan veiem un guix. Les idees, són les imatges de les impressions a la nostra ment, és a dir, són còpies de les impressions, per exemple, la imatge que tenim del guix sense veure'l. per tant, les impressions són més vives. Però tot i aquest fet, existeixen les idees innates.

Comparació
Podem comparar aquest text amb Descartes, ja que la forma de coneixement per a ell no eren els sentits, sinó el jo cartesià.
També podem comparar amb Kant, ja que per a ell el coneixement no es limitaba a l'experiència, sinó que dóna importància al subjecte dient que aquest posa qualcom en l'objecte per coneixer-lo. Per últim, comparem amb Plató. plató va relacionar les idees i les coses dient que les coses eran còpies de les idees, és més, va crear el demiür, un semidéu que creaba una cosa a partit d'una idea.



Us deixo una petita referència de l'empirisme i els seus autors, per guiar-nos en les activitats d'aquest blog!

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

COMENCEM EL TERCER TRIMESTRE!


Aquesta serà l'última tongada d'activitats d'aquest blog, ja que estem arribant a la fi d'aquest camí. Es pot anar veient el progrés a través d'aquests dos cursos de blog.




  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

La moral de Kant

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

L'escola d'Atenes


Acabem el segon trimestre amb un quadre que tots coneixem, fent referència el viatge a Roma i el fet de que el vam poder veure original i tot l'aprop que vam voler.

L'escola d'Atenes és una de les pintures més famoses de l'artista renaixentista italià Rafael. Va ser pintada entre el 1509 i el 1510 com a part de l'encàrrec a Rafael de decorar amb frescos tots els salons del Palau Apostòlic del Vaticà que ara es coneixen com les Stanze di Raffaello.
Com que el fresc es va fer sobre la secció de filosofia de la llibreria del Papa Juli II, l'Escola d'Atenes representa els més grans filòsofs de l'antiguetat clàssica.
Per representar els rostres dels personatges, Rafael es va basar en personalitats de l'època. Per desgràcia, l'artista no va deixar cap relació dels filòsofs que apareixen a la pintura ni de la persona en què estan basats, de manera que en molts casos la identificació és confusa.

Vols saber més? Fés click!
  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

ACTIVITAT 11. És aquest el millor dels mons possibles?

Aquest món podria haver estat el millor món possible, però és una pena que, almenys per a mi, no ho sigui. Podem tenir a l'abast milions de coses, tant materials, com innovacions, menjar refinat, viatges, roba... però també abstractes, principalment la nostra intel·ligència i capacitat de raonar tant gran i única, que, a la vegada porta molts inconvenients, i es que tenim tants avantatges i facilitats, que l'abús d'aquests ens fa caure en un món ple d'egoismes, interessos, baralles, problemes...
Es clar que molta gent sap controlat aquesta situació i crear-se la seva pròpia felicitat que és i depèn de coses molt variades o diferents de la felicitat dels altres.
Per a mi, un món perfecte seria un món en el qual tots els conflices es poguéssin resoldre, on no anés tot cap a pitjor, on no ens trobéssin cada vegada més malalties, més crisi, més impediments en el desenvolupament dels països, més ments dolentes etc.
Per a mi la natura és un món bastant perfecte, la qual cosa no vol dir que jo volgués ser un animal, però, en general, les coses que succeeixen ho fan perquè ha de ser així, cada cosa fa la seva funció, i la natura es conserva igual de bé si no fós perquè hi ha factors externs com els humans que li ho impedeixen.
Crec que els hi falta als animals és la intel·ligència humana, és a dir, ser éssers racionals. Si ho fóssin, ens donarien una lliçó en molts aspectes de la vida.
  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

ACTIVITAT 10. Demostració de l'existència dels cossos



"Ara ja no em resta sinó examinar si hi ha coses materials: i certament sé que n’hi pot haver, almenys en tant que hom les considera com a l’objecte de les demostracions de la geometria, vist que d’aquesta manera jo les concebo molt clarament i distinta. Car, no hi ha dubte que Déu no té la potència de produir totes les coses que jo sóc capaç de concebre distintament; i jo mai no he considerat que li fos impossible de fer alguna cosa en la mesura que no trobava contradicció en poder-la concebre bé. [...]
Ara bé, no essent Déu un enganyador, és clar que no m’envia aquestes idees immediatament per si mateix, [...] car no havent-me donat cap facultat per conèixer que això sigui així, sinó al contrari, una molt gran inclinació a creure que em són enviades o que procedeixen de les coses corporals, jo no veig com hom podria excusar-lo d’engany si, en efecte, aquestes idees procediren o foren produïdes per causes diferents de les coses corporals. Doncs cal confessar que les coses corporals existeixen."




Idees principals

Després de demostrar l'existència de Déu i del jo, només li queda demostrar l'existència dels cossos. I han d'existir almenys com a objectes, com a demostracions de la geometria. Déu no pot haver produït totes les coses que concebem distintament. Si Déu ens enviés les idees dels cossos, i aquests no existeixen, Déu seria enganyador, per tant els cossos existeixen.

Títol
És un cos quelcom existent?

Anàlisi
Aquest text parla de la demostració de Descartes de l'existència dels cossos, després d'haver demostrat l'existència del Déu i del jo. Descartes es pregunta si els cossos existeixen, i quina és la causa de les idees d'aquests cossos. Podem creure que Déu ens envia les idees d'aquests cossos, però llavors Déu seria enganyador, perquè la causa dels cossos, seria Déu, i les idees que jo percebo serien les que Déu m'envia, i no les vertaderes.
Per tant, les idees que jo rebo dels cossos, són les vertaderes, les envien els cossos. La substància de la idea del cos, és el propi cos, per tant, els cossos existeixen.

Comparació
Faria referència amb aquest fragment la part de la teoria de Descartes que correspondria al món sensbile de Plató, basat en l'experiència sensible (dels sentits), en la qual destaca els cossos materials. També faria referència a la teoria d'Aristòtil, on considera més important l'experiència que la raó, per tant els cossos abans que aquesta.
  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

ACTIVITAT 9. Hipòtesi del geni maligne


Idees principals
Existeix un geni maligne, astut i poderós com Déu, la tasca del qual és enganyar l'ésser. Per tant totes les coses que ens envolten com el cèl, l'aire, els sons... són enganys.
El subjecte segons aquest geni no té mans, ulls, carn, sentit, i creure que els té és fals. Així que, no està al nostre abast el coneixement de cap veritat.
Descartes es posa en contra d'aquest geni i afirma que aquest mai no li podrà imposar res, per tant en la seva creença no admet cap falsedat.


Títol
Contra l'astúcia del geni maligne


Anàlisi del text
René Descartes elabora el seu dubte metòdic a partir de tres fases: dubte sobre els sentits, sobre el somni i la vigília i sobre les veritats matemàtiques. Aquest text pertany a la tercera fase, en la queal trobem la hipòtesi del geni maligne segons la qual ja que Déu, ésser perfecte i bondadós, no et pot enganyar, existeix un geni maligne que em fa dubtar de tot el saber, que em fa dubtar de que 2+2=4. Per tant haig de dubtar de tota la natura, de tot el que m'envolta, de la meva existència, haig de pensar que tot allò que jo penso és fals, menys el fet de que estic dubtant i, per tant, pensant, i si penso, sóc, i si sóc, existeixo, existeix el meu jo, així que aquest geni no em podrà imposar mai res.


Comparació
Degut a que el text és sobre quelcom abstracte que sorgeix de no se sap on, m'agradaria comparar aquest geni maligne amb altres autora que també han creat o introduït a la seva filosofia éssers semblants a Déu però amb diferents funcions.
Comencem amb la filosofia de Parmènides, el qual es va centrar en un ésser universal, perfecte, immutable, etern... que era abstracte, però que caracteritzaba el seu pensament.
Després podem fer referència al demiürg de Plató, un semidéu que crea una cosa (món sensible) a partir d'una idea (món intel·ligible).
Per útlim destacaré el primer motor immòbil d'Aristòtil, una mena de força que actua com a origen del moviment. Aquest va ser identificat amb Déu per Sant Tomàs.
Aquest text es basa en el geni maligne, un altre mena d'ésser, a la categoria de Déu, la tasca del qual és enganyar-nos.
En conclusió, hi han hagun bastants filòsofs al llarg de la història de la filosofia que han creat éssers per tan d'esbrinar el perquè o l'origen de coses o d'explicar l'universal etc.
  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

ACTIVITAT 8. Les regles del mètode

Idees principals
En aquest text Descartes ens explica els quatre preceptes representatius del seu mètoce cartesià. El primer consisteix en l’evidència, en acceptar només allò vident. El segon és l’anàlisi, que coincideix en dividir el text en diverses parts. El tercer o síntesi consisteix a ordenar els conceptes de l’apartat anterior de més senzills a més complexos, i per últim el quart precepte és la revisió dels apartats anteriors.

Títol

Passos per assolir el coneixement

Anàlisi
Aquest fragment és de la famosa obra de René Descartes, Discurs del mètode, en el qual explica els quatre preceptes per arribar al coneixement que defineix Descartes a la seva teoria. Primerament hem d’alliberar-nos de tots els prejudicis i permetrens dubtar d’allò que estàs analitzant. En segon lloc, hem de dividir el fenòmen en les seves parts simples, per després odenarles segons la complexitat. Per últim hem de fer l’enumeració de l’anàlisi (segon precepte) i la revisió de la síntesti (tercer precepte).


Comparació
Plató no confia en mètodes racionals per aconseguir el conexement mentre estiguem units al cor, sinó que pensa que el coneixement, en concret, el de les idees, s’assoleix quan morin, quan l’ànima s’allibera de la presó del món sensbile per accedir al món intel•ligible.
Però també té un punt en comú amb Aristòtil, ja que el tema de les substàncies és més o menys comú a tots dos. Existeixen les substàncies pensants de Descartes (forma o essència d’ Aristòtil) i les externes (la matèria d’Aristòtil, els cossos)
Per últim el compararé amb Guillem d’Occam, ja que ell s’estaAlineación a la derechalvia teories complexes i defensa en contrari, que com més simple millor, que s’han de deixar de banda tots els pensaments difícils i guiar-nos per la simplicitat.

Vols conèixer més a Guillem d'Occam?
  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

ACTIVITAT 7. La demostració per la causa i la demostració per l'efecte pg. 115

Idees principals
Hi ha dos tipus de demostracions, la popter quid, que es basa en la causa, en el perquè, i la popter quia, que parteix de l'efecte per arribar a la causa. Perquè si l'efecte existeix en podem conèixer la causa, ja que l'efecte depèn de la causa, si un efecte existeix cal que la causa també existeixi. L'existència de Déu és demostrable per mitjà dels efectes existents.


Títol
La causa gràcies a l'efecte


Anàlisi
El text explica la teoria que Tomàs d'Aquino, filòsof nascut al 1522, estudiant a la universitat de París, exposa per verificar o demostrar l'existència de Déu.
Davant la teoria de Sant Anselm, Tomàs diu que, ja que no podem conèixer l'essència de les coses, hem de partir de l'efecte per conèixer la causa. Aquesta teoria, anomenada popter quia diu que, si un efecte existeix, forçosament existirà una causa, per tant si veiem tot el que ha creat Déu, l'efecte, podem dir, Déu existeis sense cap argument, però si podem demostrar-ho mitjançant aques argument.



Comparació
Aquesta teoria s'oposa clarament a la teoria de Sant Anselm. Aquest va formular que: "Déu existeix com a ideea, i com les idees són perfectes i Déu la més perfecta d'aquestes, ha d'existir necessàriament. Per tant, la seva teoria o popter quid parteix de la causa per arribar a l'efecte.

Adjunto una imatge de les vies de Sant Tomàs per demostrar l'existència de Déu
  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

ACTIVITAT 6. Parany en el que cau Sant Anselm

Sant Anselm de Canterbury va desenvolupar el seu famós argument ontològic per demostrar l'existència de Déu mitjançant la raó: Déu és l'ésser major sobre el res no pot ser pensat. Aquell qui diu, en el meu cor no existeix Déu, està fent referència a Déu, a quin Déu? a l'úni que hi ha, si no estigués fent referència a aquest Déu, voldria dir que hi hauria un ésser en lesmateixes condicions possibles, i això no pot ser. Per tant no té sentit dir que Déu no existeix, perquè a la vegada, estàs afirmant la seva existència. Al llarg del temps s'han anat fent crítiques sobre aquest argument. Sant Anselm cau en el parany de que no podem demostrar l'existència d'una cosa argumentntant-la amb el nostre pensament, perquè no per que pensem una cosa, ha d'existir necessàriament. Kant critica aquest argument dient que pensar en Déu no significa que´existeixi, i no per dir que és l'ésser més perfecte, ha d'existrir necessàriament.ible és el mateix que pensar en algú existent i existir és més perfecte que no existir és per això que considera que Déu com a ésser summament perfecte ha d’existir perquè existir en l'enteniment, no implica que les coses existeixin en la realitat.
Podem tenir el concepte d'una democràcia perfecta, però, d'aquó no puc deduir la seva realitat. Sant Anselm afirma que és impossible negar que es pot pensar en Déu com a existent i perfecte i que la realitat de Déu és una realitat diferent a la d'una democràcia.

INFORMACIÓ EXTRA!
Vols saber una mica més de Kant? Fés click!
Llibre de Kant sobre l'existència de Déu
KANT, I., El único fundamento posible de una demostración de la existencia de Dios; 1ª Consideració 1, 3, 1763.
  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

ACTIVITAT 3. La virtut




"En tot allò que és continu i divisible es pot prendre una part més gran, una de més petita o una d'igual, i això o bé respecte a la cosa mateixa o bé respecte a nosaltres; allò que és igual, és un terme mitjà entre l'excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d'una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d'ambdós extrems: per això és un i el mateix per a tots. Però, respecte a nosaltres, allò que ni és excessiu ni és massa poc, no és pas un ni el mateix per a tots. (...) Així, doncs, qualsevol entès evita tant l'excés com el defecte, busca el terme mitjà i l'elegeix, però no el terme mitjà de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres. Si tot coneixement és així com realitza bé la seva tasca, tot dirigint la mirada cap al terme mitjà i guiant les seves obres cap a ell (...); si, d'altra banda, la virtut -com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà. Parlo de la virtut ètica, perquè ella es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà."

Idees principals
El tema del text se centra en els dos punts, excés i defecte d’Aristòtil. Afirma que hi ha un terme mitjà entre els dos termes, que està just al mig, a la mateixa distancia de cadascun. La persona sàvia busca aquest punt mitjà. Laa virtut, si està entre el defecte i l’excés es trobarà en el terme mitjà, però no les virtuts relacionades amb les passions, sinó les ètiques, les morals, les relacionades, més bé amb el seny.

Títol
L’equilibri entre dos extrems

Anàlisi
Aristòtil comená parlant de coses materials, com a punt clau del seu pensament, d’allò divisible, i destaca dos conceptes, l’excés i el defecte, i l’equilibri entre aquest: el terme mitjà. Qui és virtuós, és a dir, qui posseeix la virtut, sap triar el terme mitjà entre les nostres passions, els nostres desitjos (plaer moderat). Aristòtil quan parla de l’ètica posa exemples entre aquests termes. Per exemple, la temprança és una virtur que representa el terme mitja entre l’excés (llibertinatge) i el defecte (insensibilitat). Qui sap determinar aquesta moderació, és assenyat. Per tant, l’objectiu d’aquesta reflexió és la capacitat de buscar l’equilibri entre el vici i l’escassetat, podriem dir.

Comparació
Podem comparar aquest text amb Plató, per Plató, les virtuts són cosa de l’ànima, cada part de l’ànima representa una virtut, i cadascuna ha de fer allò que li pertoca.
A continuació, degut a que hem pogut veure més filòsofs, allargaré una mica la comparació parlant d’Epicur. Veig un punt en comú amb Epicur, perquè la seva filosofía és una filosofía hedonista , basada en el plaer, i la seva concepció del plaer també és un plaer en equilibri, moderat i uns desitjos que ens fagin feliços però que sapiguem controlar-los.
  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

ACTIVITAT 5. El temps va ser creat amb el món pg.98

Idees principals

És fals i incorrecte preguntar-se què feia Déu segles abans de que dués a terme la seva creació, ja uqe en aquell abans no havien transcorregut segles, perquè no havia abans, Déu va crear el temps amb la creació, llavors, és inútil plantejar-se l'existència del temps anterior a la gran obra.
Déu precedeix tots els temps passats perquè és etern i és superior als futur, perquè quan el futur sigui present, en un instant ja serà passat. Els nostres anys canvien, però els de Déu no, els seus anys són eterns, ell viu el present, l'avui, no un dia rera altre, sinó un avui etern.

Títol
Déu creador del temps i etern en ell

Anàlisi del text
Aquest fragment pertany al filòsof
Sant Agustí (354-430), concretament a la seva obra Confessions . És untext que parla de Déu, dirigint-se a ell, com si Déu fós el receptor i Sant Agustí l'emissor.
El text comença amb una frase fet referència a una ment peregrina. Per a mí, el fet de dir "peregrina" ho identifica amb el canvi i el pas del temps, ja que aquells qui són peregrins van trobant al seu davant canvis constants i es regeixen segons l'ordre del temps.
A continuació el text formula una pregunta amb molta lògica, que tothom ens podriem haver preguntat, ¿què feia Déu abans de crear el món? quant de temps va deixar passar fins a la creació? Doncs bé, Sant Agustí argumenta que no han pogut haver passat segles (temps) prèvis a la creació, perquè ser Déu qui va crear aquests segles, junt amb el món. No hi havia un abans, no es pot parlar de prèviament, d'abans de crear el món, perquè no existeix, no es pot parlar d'aquells moments perquè no hi havia temps possible per poder explicar-ho ara, perquè el temps i Déu van estretament units.
Déu és superior a tots els temps, és superior al temps passat, ja que per a ell no existeix el passat, perquè és eterm, però tampoc el futur, perquè quant el futur vingui ja no serà futur. Déu no viu un passat ni un futur, sinó un present únic i etern, un avui, i no un demà i un ahir, uns anys que no passen, a diferència dels de les persones.

Comparació
Podem comparar Déu amb l'ésser del filòsof presocràtic Parmènides. Els dos són, no van ser ni seran, són eterns i únics, immutables, superiors. Déu, però, crea el món. Parmènides, manté la idea de que del no res no pot sortir res, però Sant Agustí diu que del no res si que pot sortir alguna cosa, él món, creat per Déu.
Per altra banda compararia el principi ordenador de Plató, anomenat demiürg, la mena de semidéu que fa una cosa, a partir d'una idea del món intel·ligible, mentre que el Déu de Sant Agustí és un déu creador, que simplement crea, crea el món mitjançant la seva perfecció, i fa un treball perfecte, ja que les imperfeccions, el mal del món creat per
Déu, no són culpa d'aquest.


  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

ACTIVITAT 4. Carta a Meneceu


Idees principals
En aquest text, Epicur fa referència als temes més importants del seu pensament. Comença parlant de que tothom ha de filosofrar, sense importar l’edat. Segueix amb la base de la filosofía hedonista, el tema del plaer i el dolor i el camí cap a la felicitat, però no tots els plaers s’han d’escollir ni tots els dolos s’han d’evitar. També tracta el tema dels desitjos, que va molt relacionat amb el dels plaers.

Títol
L’objectiu de la felicitat

Anàlisi del text
En aquest text podem veure reflexat tot l’epicureisme, tots els punts de la teoría d’Epicur. Comença recomanant la tasca de filosofar, tothom ha de filosofar, tingui l’edat que tingui. No hem de tenir por a la mort. El savi és qui no te por a la mort i als tres temors bàsics del pensament epicureista.
- Temor a la mort: no hem de temer a la mort, perquè quan estem en vida, la mort no està, i quan la mort està, ja no sentim res.
- Temor als deus: no hem de tenir-los temor ja que ells no es preocupen de preocupacions humanes
- Temor al destí: no hem de tenir por del destí perquè en la nostra vida no hi ha res escrit.
Pel que fa el tema dels plaers, podriem dir que l’objectiu de l’ésser hhumà és assolir la felicitat, els plaers ajuden. El plaer és entès com l’absència de dolor, el fet de no sentir dolor ja és un plaer. Però no tots els dolors s’han d’evitar i tots els plaers s’han d’escollir, perquè un dolor instantani et pot portar a un plaer major, i un plaer instantani et pot portar a un posterior dolor. També destaca la seva classificació de desitjos, els desitjos són la base de la nostra vida, ens movem per desitjos per aconseguir la felicitat.

Comparació
Pel que fa el temor a la mort el podriem comparar amb Heràclit, ja que aquest es el filòsof del canvi. Heràclit també posa l’exemple de que quan hi ha vida no hi ha mort i quan hi ha mort no hi ha vida, per tant són dos termes completament diferents, és el que s’en diu lluia de contraris. D’altra banda, el tema del plaer el podem comparar amb els estoics, mentre epicur identifica felicitat amb plaer, els estoics la identifiquen amb virtut, aquell qui tingui el bé suprem, la máxima virtut, serà més feliç.
  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

ACTIVITAT 2. Comentari text 15 Aristòtil


Idees principals
El que es mou ho fa per l’acció d’una altra cosa
Des d' un punt de vista el motor és mogut per quelcom altre o bé el motor es mou independentment d’una altra cosa, és a dir, per si mateix .
Posa l’exemple de l’home que mou la mà, aquesta mou el bastó i aquest mou la pedra, però ja que tot i què tot estigui mogut per quelcom anterior al seu moviment, l’home no el mou ningú, per tant hi ha d’aver un primer motor que no sigui mogut per un altre, així que, degut que no li cal un moviment extern, es necessari que es mogui per si mateix.


Títol
El moviment pas a pas i el debat sobre el seu inici

Anàlisi
Ens trobem davant d’un fragment del filòsof Aristòtil (384-322)aC que pertany al llibre VIII de la Física i que tracta com a tema principal l’aspecte comu entre la física i la metafísica que destaca independentment de les dues: el primer principi o motor immòbil
El primer motor immòbil és la realitat suprema, l’explicació de la realitat del moviment
Tot moviment es mogut per una altra cosa, el que es mou l'anomenem mòbil i el que fa l’acció de moure és el motor, així que el primer motor immòbil és la causa eficient del moviment i també la causa final.
En el text ens planteja l’acció del motor de dues maneres.
La primera es basa en que el motor es mou gràcies a l’acció d’una altra cosa que el fa moure i forma una mena de cadena, per exemple l’home (motor) mou la mà(mòbil i motor) que mou una forquilla (mòbil i motor) que mou la carn (mòbil) i aquest ja no actua com a motor sinó només com a mòbil.
La segona manera es planteja els motors que actuen com a iniciador i com a finalitzador,és a dir, l’home és el motor que que es mou per si mateix , no per l’acció d’un altre motor, no actua com a mòbil i per últim, el penúltim terme de la sèrie: la forquilla, que és l’últim que actua coma motor, ja que la carn és únicament el mòbil.
Per tant en una cadena de motors i mòbils hi ha d’haver i es necessari un motor que es mogui independentment, només per la seva acció, i no per la d’una força externa.


Comparació
Jo veig un punt en comú amb el del filosòf presocràtic Anaximandre, per a ell també hi havia una mena de principi,de semidéu, tot i què és diferencia perquè per a aquest era creador però que també en certa manera regia i organitzava el món.
I també veig un aspecte en comú amb el demiürg de Plató.
El demiürg era una mena de semidéu ordenador, un principi etern, com el primer motor immòbil, que tot i què feia una tasca diferent, agafar una ideea del món intel•ligible i transformarla en una cosa del món sensible, veig una semblança, el fet de que tots dos mantenguin la idea de que del no res no pot sorgir res però que si que hi ha un principi que és, no va ser ni serà, que està en acte(segons el pensament aristotèlic). Malgrat tenir aquest punt en comú, Plató se centra més en allò abstracte, allò centrat en les idees pensaments, i Aristòtil intentra explicar-ho a través de la natura, ja aquesta no actua per atzar, sinó per el moviment de l'esfera dels estels fixos que gira (el primer motor immòbil ) que va movent els astres,inclòs el sol, menys la terra, que està al centre de l’Univers(geocentrisme).


Adjunto una presentació feta en video que resumeix molt bé i amb clars exemples el pensament aristotèlic.
  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

ACTIVITAT 1. Comentari text 14 Aristòtil


"I que l'acte no és només millor sinó també més valuós que una bona potència, és manifest a partir del que direm. En efecte, aquelles coses que es diu que tenen potència per a una cosa, tenen la mateixa potència per a les coses contràries: com, per exemple, allò que diem que té la potència d'estar sa, això mateix té també la d'estar malalt, i les té alhora; perquè és la mateixa la potència d'estar sa i la d'estar sofrint, la d'estar quiet i la de moure's, la d'edificar i la d'enderrocar, la de ser edificat i la d'esfondrar-se. Per tant, és possible, alhora, de tenir la potència per als contraris; els contraris, però, són impossibles alhora, i és impossible també que es donin els actes alhora (com, per exemple, l'estar sa i l'estar sofrint), de manera que un dels dos serà necessàriament el bé."

Idees principals
L'acte és superior a la potència. Allò que té potència per alguna cosa, també té potència per al seu contrari. Podem estar en potència d'estar sans o d'estar malalts. Però quan aquestes potències es converteixen en acte, ja no són possibles els contraris. No pots estar malalt en acte i estar sà en acte, hi ha d'haver algun dels dos que sigui el bé.

Títol
La superioritat de l'acte

Anàlisi
Aquest fragment és del filòsof Aristòtil, de la seva obra, Metafísica. La idea del fragment és clarament la teoria d'acte i de potència del filòsof. Podríem dir que la potència és allò el qual pot succeïr però encara no ha succeït, la possibilitat de ser quelcom o no ser-ho i l'acte, és l'assoliment de l'objectiu. Per exemple, nosaltres estem en potència d'estudiar a la universitat però l'any que ve estarem en acte.ens mostra la teoria de l'acte i la potència. Però podem estar en potència de dos contraris, per exemple podem estar en potència d'aprovar la selectivitat, però també de suspendre-la. Malgrat aquest fet, quan estem en acte de quelcom no podem estar-ho del seu contrari, no podem estar en acte de suspendre i aprovar, de viure i de morir, d'estar sà i malalt a la vegada...

Comparació
L'autor que més hi veig influenciat en aquest fragment a Heràclit. Heràclit d'Efes, anomenat també filòsof del canvi, exposava que tot està regit per contraris, que el món va cambiant segons una successió de contraris. Per tant, de la mort ve la vida, de la malaltia el benesar i així successivament, per tant, podriem aplicar la teoria de la potència i l'acte a Heràclit, dient que, quan el dia estar en acte de ser dia, està també en potència de ser nit, però quan està en acte de ser nit, no pot també estar en acte de ser dia, perque un cop assolit l'ésser, l'acte, no es pot també estar-ho a la vegada per al contrari. Podriem oposar en part la teoria de Parmènides, ja que Parmènides defensa un monisme ontològic, és a dir, un principi que no canvia, oposat a l'existència dels contraris.


Penses que en saps molt d'Aristòtil? Comprova-ho!
  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS

Comença el segon trimestre!

Una vegada més, comencem el blog de filosofia amb les activitats d'aquest segon trimestre. Ens endinsarem dins dels pensaments de filòsofs claus durant la història de la filosofia com Aristòtil, René Descartes, Spinoza, Francis Bacon o Liebniz. Cada vegada queda menys per arribar a la fi, el nostre camí per arribar ser uns petits filòsofs està en el trajecte final, però encara no hem assolit la meta, falten unes quantes reflexions filosòfiques!



  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • Twitter
  • RSS